LA CIÈNCIA A L'OBRA DE RAMON LLULL
Lola Badia
dins La Ciència en la Història dels Països Catalans,
ed. Joan Vernet i Ramon Parés, I. Dels àrabs al renaixement
(Barcelona-València: Institut d'Estudis Catalans, Universitat de
València, 2004), pp. 403-442.
TAULA:
1. EL PROBLEMA DE L'ACCÉS DEL LAIC RAMON LLULL ALS CONEIXEMENTS CIENTÍFICS
2. L'ART DE RAMON LLULL COM A PRINCIPI D'ORDENACIÓ DE LES CIÈNCIES
3. ANALOGIA I EXEMPLARISME
4. EL REPERTORI DE CONEIXEMENTS BÀSICS QUE L'ART INCORPORA
5. LES MONOGRAFIES LUL.LIANES SOBRE MEDICINA I ASTRONOMIA
6. ATESTACIONS ESPARCES DE DADES MATEMÀTIQUES I TÈCNIQUES
7. EPÍLEG: LA POSTERITAT DEL SISTEMA CIENTÍFIC LUL.LIÀ
ABREVIATURES
OBRES DE RAMON LLULL CITADES
BIBLIOGRAFIA CITADA
1. EL PROBLEMA DE L'ACCÉS DEL LAIC RAMON LLULL ALS CONEIXEMENTS CIENTÍFICS
Es conserven molt pocs documents
sobre la vida de Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232-1316); per això
la quasi autobiografia llatina que va dictar a París el 1311, la Vita
coetanea, és un punt de referència imprescindible (Platzeck, 1964;
Hillgarth, 1991). L'objectiu d'aquest text és l'estudiada presentació
d'un venerable octogenari i dels seus projectes de croada davant del
Concili general de l'Església, a Vienne (1311); els esdeveniments
anteriors a la seva "conversió a la penitència" de 1262 hi tenen poc
pes, i s'hi oblida del tot la dècada 1276-1287. Llegim la versió llatina
de la Vita coetanea a ROL 8: 269-308, i la catalana del segle XIV a OE
I: 31-54 (Vegeu Batllori; Hillgarth, 1982; Domínguez, 1987; Santamaría,
1989).
La carrera d'escriptor de Llull comença el
1271, quan va produir una obra monumental de caràcter místic,
especulatiu, apologètic, i també enciclopèdic i científic: el Llibre de
contemplació en Déu. Les vies d'accés a la informació filosòfica i
científica necessària per a la redacció d'aquest llibre i dels altres
que va escriure, de Mallorca estant, immediatament després, és un
problema no resolt (Bonner, 1987; Garcías Palou, 1989; Batllori, 1993:
69-86). La crítica ha de fer conjectures sobre l'educació del fill d'una
família de colons benestants del patriciat urbà, vinculada a la nova
cort catalana de l'illa (la conquesta de Jaume I és del 1229). Se sap
que la formació de les classes dirigents catalanes (religiosa, jurídica,
militar) al segle XIII no implicava necessàriament dominar la lectura i
l'escriptura (Jaume I, 1208-1276, va compondre el Llibre dels fets des
de l'oralitat; vegeu, per a certes noves vies d'alfaberització, Soler,
1998); en canvi, al segle XIV, la lectura i l'escriptura s'estenen arreu
(Renedo, 1993; Gimeno, 1998). El fet és que, tan bon punt Ramon canvia
la vida d'home casat, que s'ocupa del propi patrimoni i serveix el seu
rei, per la condició de "contemplatiu", enderiat en la composició del
"millor llibre del món contra els errors dels infidels", (Vita coetanea
I,6), es planteja l'abisme que separa el seu escàs bagatge intel.lectual
d'home laic, de la preparació adquirida ordenadament a les escoles, on
s'instruïen els clergues capacitats per a la manipulació d'idees i la
redacció de llibres (ibid. I,5-6). El silenci de la Vita coetanea sobre
els textos i les biblioteques on Llull va estudiar entre 1265 i 1274 i
sobre els continguts específics d'aquests estudis s'explica perquè
aquest opuscle presenta el descobriment del mètode lul.lià, que ell
mateix anomena Art, com una "il.luminació" (Llull és conegut com el
"Doctor il.luminat"); l'operació pertany a la mateixa estratègia que
portà Ramon, contràriament al que era preceptiu a l'Edat Mitjana, a no
esmentar gairebé mai les autoritats legitimadores de les seves
assercions (Bonner, 1993).
Segons la Vita coetanea (II,10) va ser el
dominicà sant Ramon de Penyafort, prestigiós jurista, autor de les
Decretals de Gregori IX i confessor de Jaume I, qui va desaconsellar a
Llull d'anar a París per adquirir el llenguatge i els continguts de la
ciència universitària (Batllori, 1993: 45-49). Els seus germans d'orde
havien fundat escoles de missioners a la Corona d'Aragó i havien escrit
llibres de polèmica religiosa (Coll, 1944-1946; Burns, 1987); el fet és
que Llull va proposar un mètode nou i personal precisament en relació a
aquesta tradició (Cortabarría, 1987; Bonner, 1989). D'altra banda, Ramon
no és l'únic apologeta laic autodidacta a la Mallorca del segle XIII;
hi coneixem, per exemple la predicació del mercader genovès Inghetto
Contardo (Dahan, 1992; Hillgarth, 1994).
Sabem que, a la seva illa, Ramon va
aprendre llengua àrab i cultura islàmica per poder rebatre els
contrincants religiosos, amb els seus propis mitjans --li va fer de
mestre un esclau domèstic-- (Urvoy, 1980; Garcias Palou, 1981; Lohr,
1986). D'altra banda, també va adquirir-hi la informació filosòfica i
científica que necessitava per al seu "llibre millor del món". La Vita
coetanea (II,13; III,14) esmenta dues vegades una abadia mallorquina
freqüentada per Ramon, que hom ha identificat amb la cistercenca de La
Real, a la qual Llull va fer donació de llibres en el testament de 1313.
Tanmateix Hillgarth (1992, 1: 22-27), que ha estudiat la dotació
bibliogràfica de Mallorca, de la conquesta catalana al segle XVI,
descarta que a La Real hi hagués els llibres que Ramon necessitava, i
suggereix més aviat els fons dels convents de Sant Domènec i del Carme,
sense oblidar el de Sant Francesc. La Universitat de Montpeller era el
centre cultural proper més adient, però no sabem del cert on va residir
Llull durant els anys 1265-1274. Jordi Gayà, d'acord amb les dades de
Hillgarth, aposta per una primera formació filosòfica i espiritualista
d'escola franciscana i ho il.lustra amb l'afinitat de certes idees
lul.lianes amb textos de sant Bonventura (Gayà, 1987; Gayà, 1996).
Fins l'any 1275 no es documenta la primera
estada de Ramon Llull a Montpeller, ciutat natal de Jaume I, que
pertanyia al regne de Mallorca, famosa per la seva facultat de medicina
(Gayà, 1977; Garcías Palou, 1989: 44-49 i 99-105; Llinarès, 1987; ROL
20: ix-xl). Les conjectures a propòsit dels contactes de Llull amb els
ambients intel.lectuals montpellerencs es fonamenten en la data
primerenca d'obres com ara els Començaments de medicina (1274-1278) i en
el pes de la cosmologia elemental, tant en el Llibre de contemplació
com en les Arts anteriors a 1289. La permeabilitat de Llull a l'ambient
cultural dels llocs que visita es fa manifesta sobretot en les seves
estades a París, ciutat on va madurar el pas de les Arts de la primera
fase a les de la segona als anys 1287-1289, on va redactar entre 1297 i
1299 el Tractat d'Astronomia, el De quadratura e triangulatura de cercle
i el Liber de geometria nova et compendiosa, i on va polemitzar contra
els aristotèlics dits averroistes entre 1309 i 1311 (Imbach, 1987;
Hillgarth, 1998).
L'ús de la llengua vulgar per a la
traducció de la Lògica del Gatzel o per a la redacció del Llibre de
contemplació en Déu, l'any 1271, no té precedents. Les traduccions
tècniques catalanes més antigues, que són de tema mèdic, se situen als
inicis del XIV (Cifuentes, 1999); els primers clergues que produeixen
alta cultura en català són Francesc Eiximenis, a darreries del XIV
(Hauf, 1990: 59-186), i Felip de Malla ja al XV (Riquer, 1984, III:
387-425). L'interès primerenc de Llull per la filosofia natural i la
medicina (1274-1278) es troba en la mateixa circumstància: s'avança a la
fundació de la Universitat de Lleida, del 1300, i a la intensa demanda
dels patricis ciutadans i dels homes de paratge sobre temes naturals i
astronòmics (i també històrics i teològics) dels temps de Pere el
Cerimoniós i els seus dos fills (1336-1410).
2. L'ART DE RAMON LLULL COM A PRINCIPI D'ORDENACIÓ DE LES CIÈNCIES
El Tractat d'astronomia lul.lià és
anomentat Nova astronomia o Novus tractatus de astronomia en alguns
manuscrits llatins. L'adjectiu "novus/nova" el trobem encara als títols
del Liber de geometria nova et compendiosa i del Liber novus physicorum
et compendiosus. També tenim, en el món de les lletres i la filosofia,
una Retorica nova, i fins i tot una Lògica nova (Pereira, 1979a).
Aquesta "novetat" és el resultat de les modificacions que opera Ramon en
els principis de les ciències de què tracta quan les assimila a la seva
Art.
L'Art de Llull ha estat descrita com un
sistema estructural de pensament: un mètode de presentar les relacions
entre les operacions d'uns quants principis generals ben coneguts, amb
la finalitat de trobar (invenire) i justificar per raons necessàries
(demonstrare) la veritat i la falsedat d'aquestes relacions (Longpré,
1926; Carreras Artau, 1939-1941, I: 345-390; Yates, 1982; Pring-Mill,
1991; OS I: 55-71; Colomer, 1997: 19-29). Es tracta d'una construcció
mental que comparteix esquemes i pressupòsits amb diversos sectors del
pensament del segle XIII, però que s'ofereix com una solució global
alternativa per a la comprensió de totes les coses visibles i
invisibles.
Com a mètode universal, l'Art fonamenta
totes les branques del coneixement (la lògica, la metafísica, la
filosofia, la teologia, el dret, la medicina i les altres ciències de la
natura, les arts liberals i les mecàniques, etc.); aquesta condició de
mètode de mètodes, per damunt de qualsevol forma doctrinal prèvia, li
atorga un poder culturalment neutral com a eina de persuasió racional.
L'objectiu essencial de Llull, en efecte, era difondre la Veritat
fent-la immeditament patent i activa entre els creients i imposant-la
als infidels. La revelació cristiana s'instal.la al cor del mètode
lul.lià com a punt de partida absolut. L'Art es pot entendre com
l'exploració racional, organitzada i sistemàtica, de com els principis
generals, la realitat ontològica pròpiament dita, organitzen la creació i
la ment de l'home: "davallen del general al particular" en tots els
seus aspectes reals i pensables. Però l'Art també permet de fer el camí
oposat, descobrint a partir del particular els "vestigis" del general.
És en aquesta faceta artística ascendent on Llull situa el coneixement
racional de les coses visibles, és a dir de les disciplines que avui
anomenem científiques; en primer lloc, la filosofia natural (amb una
forta presència de la teoria dels elements), i, tot seguit, la medicina i
l'astronomia.
Ramon repetia que l'Art li havia estat
donada per voluntat divina com a intuïció metodològica i formal d'abast
universal. El propòsit constant de comunicar-la amb èxit als públics més
diversos li va aconsellar d'elaborar-la repetidament, primer en la
direcció d'un creixent enriquiment, després en la d'una estilització
didàctica. Heus ací com A. Bonner ha organitzat a OS 1: 58-59, el
desplegament cronològic de les fases de l'Art lul.liana:
1. Etapa preartística (1271-1274). Abans de la
sistematització de l'Art, Ramon treballa en la Lògica del Gatzel i en el
Llibre de contemplació en Déu.
2. Primera fase de l'Art (1274-1289). L'Art
abreujada d'atrobar veritat/Ars compendiosa inveniendi veritatem fixa
per primer cop les figures i els alfabets del mètode de Ramon: és l'obra
central del "primer cicle" d'aquesta fase. En el "segon cicle" Llull
elabora el sistema al voltant de l'Art demostrativa (1283). L'Art de la
primera fase s'anomena "quaternària" perquè algunes sèries de principis
es presenten com a múltiples de quatre (agrupacions de fins a setze
principis).
3. Segona fase de l'Art (1290-1308). L'Ars
inventiva veritatis fixa els principis en divuit i els presenta en dues
sèries de nou (la denominació de "fase ternària" l'ha inspirada el
submúltiple menor d'aquestes xifres). Llull va consolidant aquesta nova
proposta amb la Taula general (1294) i l'Arbre de ciència (1295-1296),
fins l'Art breu i l'Ars generalis ultima, de 1305-1308.
4. Etapa postartística (1308-1315). Llull
centra la seva atenció en la redacció d'opuscles polèmics, sobretot
durant l'estada a París de 1309-1311. Després d'haver estat escoltat al
Concili de Vienne, va continuar produint a Mallorca, a Sicília i a
Tunis. Les Arts de Ramon són indestriables de les figures i dels
alfabets, en la mesura en què aquests són el llenguatge propi del
mètode. A la il.lustració 1 es veuen alguns instruments gràfics de l'Art
demostrativa: les figures A i S i els alfabets. Les figures bàsiques
porten les lletres A S T V X i representen respectivament: A, Déu amb
els seus atributs (dignitats o virtuts); S, l'ànima humana en el procés
de coneixement; T, el quadre de les relacions possibles entre tots els
principis; V, les virtuts i els vicis; X, els opòsits, com ara la
predestinació i el lliure albir, etc. Les figures Y i Z, en canvi,
representen la veritat i la falsedat. A més de les figures de la
teologia, la filosofia i el dret, també hi ha la figura elemental, que
expressa les operacions dels elements (foc, aire, aigua i terra, i les
seves qualitats).
Totes les figures de l'Art tenen una segona
versió o segona figura, que cal representar en forma de taula, tal com
ho fan l'edició maguntina del segle XVIII (MOG 1 i 2) i les ORL (16);
aquestes taules contenen totes les combinacions binàries possibles dels
elements de les figures de setze, quinze o catorze principis, presos de 2
en 2 i sense repeticions (vegeu l'apartat 6, per a la identificació
d'aquest model relacional). Llull anomena cambra cada una d'aquestes
combinacions, l'estudi de les quals esdevé el cos central dels llibres
que exposen l'Art. Les regles i les condicions de caràcter lògic que
aquesta estableix, en efecte, permeten d'avaluar la viabilitat de les
relacions simbolitzades per les cambres en qüestió, amb la finalitat de
construir un sistema d'argumentació. Les Arts de la segona fase, a
partir de l'Art inventiva, presenten una versió compactada de tot aquest
repertori formalitzat. Vegeu a la il.lustració 2 les quatre figures que
van sobreviure: la figura A, amb nou principis, designats amb les
lletres de la B a la K (bonesa, grandesa, duració, poder, saviesa,
voluntat, virtut, veritat, glòria). La figura T, amb nou principis més,
designats també amb les lletres de la B a la K, i agrupats en tres
triangles (principi-mitjà-fi; majoritat-igualtat-minoritat;
concordança-diferència-contrarietat). Les figures tercera i quarta
representen, respectivament, parelles i ternes dels principis agrupats a
les dues primeres figures.
Les Arts lul.lianes de la segona fase
sistematitzen el dinamisme ontològic que sempre havia estat present al
pensament de Ramon; a banda dels principis generals, simbolitzats per
lletres i que es combinen a les cambres, incorporen ara un altre teixit
de conceptes, dits principis correlatius, que expressen precisament les
condicions ontològiques dels principis generals (i de tots els éssers).
Tota substància, doncs, es desplega interiorment en una ternaritat, que
Llull defineix amb una terminologia canviant segons les fases del seu
pensament i les connexions del discurs; per exemple: activitat,
passivitat, operació; o bé potència, objecte, acte (Gayà, 1979:
217-228). A cada aspecte d'aquesta ternaritat correspon, en el
llenguatge tècnic de l'Art, un sufix: -tiu (-tivum) expressa l'activitat
o potència; -ible (-bile), la passivitat o l'objecte; i -ar (-are),
l'operació o l'acte. En el cas del primer principi de la figura A,
bonesa, la ternaritat correlativa produeix els termes bonificatiu,
bonificable i bonificar. Vegeu la il.lustració 3, per a una mostra del
desplegament dels correlatius implicats en la noció d'home. El repertori
de sufixos artístics es desplega en diverses sèries de substantius i
adverbis articulats en aquests tivum, bile i are seminals (OE 2:
1355-1358).
Figures bàsiques de l'Art demostrativa, segons el manuscrit de la Biblioteca Marciana de Venècia, VI 200, foli 4

Figures A,T, tercera i quarta de l'Art breu. Preses de Bonner. SL. vol. 34 (1994), 72-74
El conjunt dels principis agrupats en les
figures, més els correlatius, més les qüestions i les regles de les
Arts de la segona fase actuen com un mètode general d'investigació, és a
dir un mètode inventiu en llenguatge llatinitzant. Ruiz Simon (1993)
mostra que aquesta seva capacitat inventiva en certa manera homologa
l'Art amb la dialèctica descrita als Tòpics d'Aristòtil, segons la
interpretació de Boeci, que havien adoptat les escoles medievals: una
tècnica argumentativa universal, destinada a trobar tots els "llocs" des
d'on es podien classificar totes les proposicions.
Però l'Art proclama també, des del
segon cicle de la fase quaternària, la seva capacitat demostrativa. És
una faceta que, en canvi, entra directament en conflicte amb la
filosofia aristotèlica, ja que aquesta no accepta la noció d'una única
ciència universal, com és el cas de l'Art lul.liana que es vol
demostrativa. La demostració científica, en efecte, només és possible,
segons els Analítics posteriors i els seus exegetes universitaris del
segle XIII, com a deducció de l'universal al particular en l'àmbit
tancat dels principis establerts de cada ciència individual. De fet, hi
havia poques ciències que l'Escolàstica considerés demostratives;
l'artimètica i la geometria pertanyen a aquesta categoria perquè donen
explicacions causals segures de les dades que manipulen. Però no és
aquest el cas de la física, ni de la medicina, ni de l'astronomia, que
forneixen tan sols explicacions congruents dels fenòmens que descriuen i
proposen causes probables en funció hipotètica, mai demostrativa (Ruiz
Simon, 1999: 69 i segs.) Hi ha força divergències entre els diversos
tractadistes del segle XIII a propòsit de l'estatut de certesa de les
ciències, però prodomina la tendència a situar-les en l'àmbit de les
opinions ben fonamentades, capaces, com diu l'aforisme, de "salvar els
fenòmens" (Ribeiro do Nascimento, 1974). Des d'aquesta perspectiva
s'entenen l'originalitat i l'enorme ambició de l'Art lul.liana que,
operant al marge dels esquemes més divulgats, pretenia, com diu Ruiz
Simon (1993: 97-98), de fonamentar una operació impossible per a un
escolàstic, és a dir, una "dialèctica demostrativa". Heus ací que Ramon
eleva l'estudi dels fenòmens naturals a la categoria de les ciències
demostratives i deductives de ple dret. L'operació cal valorar-la més a
fons des dels mecanismes lògics de la demostració lul.liana, que no
coincideix amb l'aristotèlica. Llull, en efecte, que és l'autor d'una
Logica nova, introdueix un concepte superior de demostració 'per
equiparació' (per aequiparantiam), aplicable als principis absoluts de
la figura A (és a dir a l'esfera de la teologia), al costat de la
demostració 'segons la causa' (demostració propter quid) -- a la
pràctica l'única autèntica--, i de la demostració 'segons l'efecte'
(demostració quia) --a la qual s'assignava un paper secundari (Ruiz
Simon, 1999: 238 i segs.).
Esquema dels correlatius del concepte home, pres d'A. Bonner "Relació, acció, combinatòria, i lògica moderna" SL vol. 34 (1994) p. 38
3. ANALOGIA I EXEMPLARISME
"La concepció bàsica del món en Llull
s'ajusta a la visió medieval corrent de l'univers: els mons diví,
intel.ligible i material disposats jeràrquicament en aquest ordre
descendent, amb els dos mons creats que reflecteixen el seu exemplar
diví" (Pring-Mill, 1991: 241). L'Art descriu el món material i el món
intel.lectual amb uns instruments que jueus, musulmans i cristians
podien reconèixer com a científics; els mateixos instruments que,
aplicats a l'ordre transcendent, estan capacitats per "demostrar" la
veritat del Déu cristià, creador, encarnat, redemptor, u i tri.
Heus ací, doncs, que la ciència d'herència
grega i transmissió àrab esdevé una peça clau de l'Art, no pas com a
objecte de recerca en ella mateixa, sinó com a saber estructurat i
donat, fàcilment accessible a la raó, que permet d'iniciar la vertadera
recerca, la del coneixement de la realitat transcendent, tot aplicant el
principi de l'analogia. Llull treballa a partir de l'esquema cosmològic
precopernicà, en la versió aristotèlica simplificada (vegeu la
il.lustració 4), i de la teoria dels quatre elements.
Pel que fa a les relacions entre foc, aire,
aigua i terra, convé prendre bona nota de la il.lustració 5, que
Pring-Mill va reconstruir a partir de la figura elemental de les Arts
quaternàries. Les quatre qualitats, pròpies i apropiades, dels elements
configuren el quadrat exterior que engloba el primer, inscrit en el
cercle, que exhibeix ordenadament a cada vèrtex els noms dels elements.
Els elements són concordants quan estan separats per un costat del
quadrat, contraris quan estan oposats en diagonal. La contínua
transformació dels elements els uns en els altres, de la física
aristotèlica, la simbolitzen les fletxes antihoràries del cercle. El foc
actua sobre l'aire, que actua sobre l'aigua, que ho fa sobre la terra,
que ho fa sobre el foc, etc. Per contra, les qualitats s'apliquen en
sentit horari, com mostren les fletxes del quadrat exterior. La calor
actua amb més força sobre el foc, a la seva dreta, que sobre l'aire, a
l'esquerra, perquè és qualitat pròpia del foc i apropiada de l'aire.
Igualment la secor és pròpia de la terra, en sentit horari, i apropiada
del foc, etc.
Aquest esquema tan senzill i enginyós és
present a totes les obres de Llull, del Llibre de contemplació a l'Arbre
de ciència, i més enllà. Per això convé tenir present l'evolució de la
fonamentació dels mecanisme analògics subjacents a l'Art. Com assenyala
Ruiz Simon, 1986: 76, durant el primer cicle de les Arts quaternàries
Llull "llegeix la mescla natural dels elements a partir de la qual es
formen els compostos de la naturalesa a través d'una art de mesclar els
elements (medicina) segons mètode (combinatòria) i confegeix,
metafòricament, a semblança d'aquesta, una art de mesclar
combinatòriament els objectes de la raó (representats per lletres
simbòliques) destinada a construir compostos lògics".
Esquema del cosmos aristotèlic simplificat, pres de R. Pring-Mill, Estudis sobre Ramon Llull, Barcelona, PAM-Curial, 1991, p 62

Esquema dels quatre elements pres de R. Pring-Mill, Estudis sobre Ramon Llull, Barcelona, PAM-Curial, 1991, p 58
Les Arts del segon cicle de la primera etapa
proposen, en canvi, un replantejament d'aquest esquema; fonamentalment
es tracta d'inserir la dimensió lògica en la cosmològica a través de la
recuperació de la noció de "forma universal", d'arrel platònica,
rebutjada per l'aristolelisme (per descomptat per sant Tomàs), però
present en el pensament dels franciscans del segle XIII. Un "universal
agent" actua sobre un "universal pacient" (la materia prima) i
constitueix la naturalesa, intermediària entre els cossos celestials
superiors i les substàncies del món sublunar. Al final d'aquest laboriós
replantejament, Llull es desmarca de la concepció de l'univers que
presenta l'aristolisme ortodox, fet de susbtàncies discretes i
separades; Llull concep un conjunt dinàmic i continu de substàncies
actives, que són successives determinacions d'una substància universal i
primera (ibid. 77-85). Al Compendium sive comentum artis
demonstrativae, just abans d'abandonar l'esquema quaternari, Llull ja
havia reformulat el seu model cosmològic natural fins al punt de fer-lo
coincidir amb l'ontològico-teològic. D'aquí que l'Art inventiva faci
desaparèixer la figura elemental, perquè les operacions divines ja no
són estudiades metafòricament a partir de les operacions específiques
del elements, sinó a través de les operacions naturals de les semblances
de les dignitats divines mateixes (ibid. 88). Els temes científics
ocupen un lloc important en el desenvolupament de l'Art, que, al seu
torn, genera un procediment propi de tractar-los. Convé d'aïllar les
dades essencials de la tradició absorbides en aquest curt circuit.
4. EL REPERTORI DE CONEIXEMENTS BÀSICS QUE L'ART INCORPORA Llull
recorre sovint a la forma enciclopèdica per articular totes les nocions
conegudes dintre del discurs únic de l'Art. Per tal de detectar-hi la
presència de materials científics bàsics dels segles XII i XIII (que
remeten idealment a les enciclopèdies escolàstiques, des de Guillem de
Conches a Bartomeu l'Anglès, Vicenç de Beauvais i l'occità Matfre
Ermengaud) prenem en consideració cinc títols emblemàtics (amb el
benentès que d'altres obres de l'extens catàleg lul.lià contenen també
elements enciclopèdics): el Llibre de contemplació en Déu (1271-1274),
la Doctrina Pueril (1274-1276), el Fèlix o Llibre de meravelles
(1287-1288), l'Arbre de ciència (1295-1296) i l'Ars generalis ultima
(1305-1308).
És operatiu comparar el paper del saber
natural al Llibre de contemplació i a la Doctrina pueril, la primera
gran síntesi del pensament lul.lià, i un catecisme en vulgar, que també
pot tenir la funció propedèutica de preparar a l'estudi de l'Art. Si el
capítol 78 de la Doctrina pueril, "De la sciència de medecina", ens
ofereix un petit promptuari sobre el tema, al capítol 115 del Llibre de
contemplació, "Com hom se pren guarda de ço que fan los metges", OE II:
347-349, les activitats dels metges apareixen "metaforitzades" dintre
d'un apassionat discurs d'amor a Déu i de deprecació de les desviacions
de la conducta humana. La forma enciclopèdica del Llibre de
contemplació, abocada a recórrer el camí que porta l'ànima de l'home a
Déu, a través de l'amor i del coneixement de les coses visibles i de les
invisibles, es combina amb la singular solució retòrica que divideix
cada un dels seus 366 capítols en 30 unitats, on l'exposició conceptual
conviu amb invocacions lírico-místiques. L'anotació d'Antoni Sancho i de
Miquel Arbona a l'edició de les OE i els treballs recents de Josep
Enric Rubio faciliten l'accés al Llibre de contemplació; calen, però,
buidats electrònics lematitzats per a controlar-ne amb seguretat els
continguts científics. Així Gayà (1996) ens ha pogut cridar l'atenció
sobre una cita del De coelo et de mundo aristotèlic al capítol 331,30,
una de les escassísimes auctoritates presents a l'opus lul.lià. Vegeu
també Badia, 1999 per a un conegut tema aristotèlic dels capítols 175,
236, 332.
Un ràpid repàs d'aquell deu per cent del
seu contingut que la Doctrina pueril dedica a la ciència, ens
proporciona, en canvi, el quadre dels coneixements "de natures" que
Llull considerava bàsics entre 1274 i 1276. Dels cent capítols de
l'obra, en efecte, són deu els consagrats a la ciència, sis en un lot
que la versió catalana titula "De les VII arts" (73-79; cal descomptar
el capítol del dret), i quatre més dins la secció final "De matèries
diverses" (85, 86, 91 i 94). En primer lloc, es passa revista al trivi
(capítol 73), amb l'èmfasi posat en la lògica. Del quadrivi (capítol 74)
interessa sobretot l'astronomia, perquè és "demostrativa ciència per la
qual ha hom coneixença que los cossos celestials han senyoria e
operació sobre los cossos terrenals" (172). Tanmateix Llull, com els
enciclopedistes del XIII, desaconsella l'estudi excessiu de l'astronomia
(i també de la geometria, l'aritmètica i la música). El capítol 77, "De
la ciència de natures", talment com el resum del currículum d'una
facultats d'arts coetània, comença proposant els cinc "començaments" de
"natura": la matèria "ordial" o primera, és a dir la hyle, els quatre
elements essencials "invisibles", els quatre elements "composts
sensibles", els cossos naturals (metalls, plantes, animals) i les coses
"corrompudes innaturals". Llull assigna a la matèria primera "apetit a
conservar los genres e les espècies e los individus" (176), la qual cosa
es realitza a través de la combinatòria elemental. Per ampliar els
coneixements hom suggereix la següent llista d'obres aristotèliques (o
pseudo): Metafíca, Física, Del cel, De la generació i de la corrupció,
Dels meteors, De l'ànima, Del son i de la vetlla, De la sensació i del
sensible, Dels animals, De les plantes i de les herbes. Llull reprèn el
quadre dels sabers naturals aristotèlics al capítol 85, sobre l'ànima
humana, és a dir, la teoria del coneixement, i al capítol 94, que
completa algunes informacions sobre la teoria elemental, tot al.ludint a
la graduació dels elements.
El tractament de l'ànima del capítol 85
combina l'esquema ternari augustinià del component racional (enteniment,
memòria i voluntat), present a la figura S de l'Art abreujada d'atrobar
veritat (Rubio 1996), amb la doctrina aristotèlica de l'escala dels
éssers vius: ànima vegetativa, sensitiva, imaginativa, racional i
motiva. Aquesta jerarquia d'ànimes és essencial en Llull: reapareix al
Fèlix, i, ja com a instrument de l'Art, als alfabets de la fase
ternària. Ramon explica la formació de les imatges en "la fantasia",
que, d'acord amb esquemes galènics molt divulgats, es troba en la part
central del cervell, entre el front, on arriben les dades de la
percepció, i la nuca, on resideix la memòria sensible. També distingeix,
en la línia augustiniana de la il.luminació cognoscitiva de motlle
platònic, entre el coneixement sensible i el coneixment intel.lectual,
ja que "lo enteniment puja més a ensús entendre" que no pas la
imaginació; "e sobrepuja la imaginació, qui no pot imaginar ço qui és de
natura intel.lectiva" (ibid.). La superioritat del coneixement
intel.lectual sobre el sensual és una doctrina fonamental a partir del
Llibre de contemplació .
El capítol 78, ja mencionat, completa el
quadre de les fonts naturals amb una introducció elemental a la medicina
hipocràtico-galènica, inspirada en l'Isagoge de Joannici, present a
l'Articella, és a dir el primer llibre de text de les facultats de
medicina del segle XIII (Jacquart; Micheau, 1990: 167-203). Ramon exposa
el contingut de les "set coses naturals" (elements, complexions,
humors, membres, virtuts, operacions i esperits), de les "sis coses no
naturals" (alenar, fer exercici, menjar i beure, dormir i vetllar,
omplir i buidar, i els accidents o passions de l'ànima), i de les tres
coses "contra natura" (malaltia, ocasió de malaltia, accident morbós).
Destaca la nitidesa de les nocions de sanitat i malaltia i la descripció
d'una medicina preventiva, típica d'època, que engloba consells propis
de "regiment de sanitat". En aquest sentit el capítol 78 es complementa
amb el 91, "De la manera segons la qual hom deu nodrir son fill", que és
un petit regiment d'infància, aprofitat als primers capítols de la
novel.la Blaquerna.
El capítol 79 argumenta a favor del treball
manual, en la línia dels tractadistes del segle XII, com Hug de Sant
Víctor, que van començar a valorar positivament les activitats
pràctiques i lucratives de l'humanitat, contra una antiga tradició de
preeminència de la contemplació sobre l'acció. Llull subratlla
emfàticament aquesta actitud favorable a les arts mecàniques, que
retrobem correntment als enciclopedistes del XIII, recordant el
protagonisme que els assignen els musulmans en el camp educatiu. La
llista de les arts mecàniques de la Doctrina pueril (llauradors,
ferrers, fusters, sabaters, drapers, mercaders) torna amb retocs a les
fulles de l'Arbre humanal de l'Arbre de ciència (OE I: 628-620):
ferreria, fusteria, sartoria, agricolia, mercaderia, cavalleria. En
canvi, els capítols 110-122 del Llibre de contemplació en Déu glossen el
significat espiritual de les activitats de clergues, prínceps,
cavallers, romeus, jutges, metges, mercaders, mariners, joglars,
pastors, pintors, llauradors, i trenta tipus de "menestrals" (!).
La principal innovació del Fèlix o Llibre
de meravelles en el tractament del repertori de coneixements bàsics és
la introducció d'exemples i semblances que expliquen fenòmens naturals a
través de metàfores morals, polítiques o teològiques (Gayà, 1980),
seguint la mateixa tècnica analògica que al Llibre de contemplació en
Déu feia que les ciències de la natura il.lustressin nocions no
perceptibles a través dels sentits. Així, les fases de la lluna
s'expliquen perquè el sol vol castigar l'orgull de la lluna que creu
erròniament tenir llum pròpia:
"E per ço fo la luna ergullosa contra el
sol, lo qual ne levà sa lugor en so que mès, enfre si mateix e la luna,
la terra, per ço que la luna no fos ergullosa per estranya lugor, e que
fos defectiva en haver resplendor e forma redona" (OS 2: 81-82). Aquest
ús de l'exemple adquireix una funció netament literària; no en va el
Fèlix és la segona de les novel.les de Ramon Llull, després del
Blaquerna, de 1283 (Riquer 1984,I: 269-316); té un marc narratiu
consistent i ofereix un reguitzell d'exemples entretinguts, però també
és una enciclopèdia perquè el viatge del protagonista el porta a
discutir ordenadament amb diversos interlocutors autoritzats l'escala de
la creació. Si els llibres 1 i 2 parlen respectivament de Déu i dels
àngels, els següents tracten del cel (3), els elements (4), les plantes
(4), els metalls (6), les bèsties (7), l'home (8), el paradís (9) i
l'infern (10).
Tot i que el Fèlix posa l'èmfasi en els
llibres 7 i 8, que presenten respectivament una al.legoria de la vida
política, protagonitzada per animals, i un extens desplegament de temes
de conducta humana individual, l'obra acull molts coneixements
científics bàsics. Així, a propòsit del cel, es parla de la llum (Llull
va escriure també un Liber de lumine, amb poques dades naturals, ROL 20:
24-36), de com se sosté la terra al mig del cosmos, de les influències
dels cossos celestes, de la natura dels astres, del sol i de la lluna.
El llibre 4 conté un resum de la doctrina dels elements, amb atenció als
graus, i a la c osmologia (generació i corrupció, pas de la matèria
prima als elementats), seguida d'una breu meteorologia (llamp, tro,
núvol, pluja, neu, vent) i de la consideració de les estacions i del
calendari solar. El llibre 5 recull informacions sobre les funcions
vegetatives i sobre les aplicacions mèdiques d'alguna planta (per
exemple, com actua sobre el fetge el ruibarbre, que és calent i sec, OS
2: 110). El llibre 8 dóna dades sobre la natura dels diversos metalls,
amb atenció a fenòmens com el magnetisme (vegeu, en canvi, l'apartat 6, a
propòsit de la brúixola); Llull desmenteix explícitament el valor
científic de l'alquímia (OS 2: 120-123). L'absència de nocions
zoològiques al llibre 7 queda compensada pels capítols 44-60 del llibre
8, que informen sobre la dimensió corporal i psicològica de l'home.
L'envelliment i la mort (capítols 50 i 51), per exemple, impliquen la
doctrina de la generació i la corrupció en sentit general, i amb
aplicacions concretes. L'estructura dialogada del Fèlix a estones
l'acosta a l'estil de les enciclopèdies on un mestre i un deixeble
repassen sistemàticament coneixements teològics, cosmològics,
astronòmics, geogràfics i mèdics (Badia; Pujol, 1997); la selecció de la
informació, però, situa el Fèlix al marge dels manuals convencionals: a
Llull li interessa més il.lustrar les relacions d'analogia entre
determinats temes naturals, morals i teològics, que no pas subministrar
catàlegs de dades.
L'Arbre de ciència és el més elaborat dels
repertoris de coneixements bàsics lul.lians: una "nova" enciclopèdia
(Badia, en premsa), que correspon a una de les formulacions "fàcils" de
l'Art de l'etapa ternària. Bonner (en premsa) posa de manifest el
sistema de relacions internes creuades que presideix el conjunt de setze
unitats estructurals, dites "arbres", que constitueixen aquest llibre o
Arbre general, que és la suma de tots. L'isomorfisme estructural entre
els diversos ordres de la realitat que Llull introdueix a l'Art, després
de la supressió de la figura elemental i de la introducció de la xarxa
dels principis correlatius, inspira la construcció de l'Arbre de
ciència, que desplega catorze arbres temàtics i dos d'instrumentals, en
una versió vegetal de l'escala de les criatures que trobem al Fèlix i
als alfabets de les Arts de la segona fase. Vegeu la il.lustració 6:
llevat dels arbres imperial, apostolical, eviternat, maternal i
cristianal, els altres 9 corresponen als subjectes de l'Art inventiva.
Dels 14 Arbres estructurals, entre els 1-9 n'hi ha sis que incorporen
nocions generals bàsiques de ciència: són els Arbres elemental, vegetal,
sensual, imaginal, humanal, (moral), (imperial), (apostolical),
celestial. Els Arbres 10-14 s'ocupen de la realitat superior espiritual:
angelical, eviternal, maternal, cristianal, divinal. Els dos arbres
instrumentals tenen respectivament la finalitat de fornir elements per a
la predicació (Arbre exemplifical), a través del que Pring-Mill (1991:
306-317), anomena "transmutació de la ciència en literatura", i de
desplegar la funció inventiva de l'Art (Arbre qüestional). L'Arbre
qüestional formula quatre mil preguntes, que replantegen la totalitat de
la matèria dels arbres estructurals; per això pràcticament ocupa la
meitat de l'obra. Les respostes poden remetre als arbres anteriors,
poden ser analògiques i fins i tot poden aportar dades noves per al
repertori de nocions bàsiques. Els exemples i les preguntes de l'Arbre
de ciència són sovint fonamentals per a la comprensió dels arbres
estructurals.

Esquemes de l'Arbre de la ciència comparat amb l'alfabet de les Arts ternàries
Cada un dels 16 arbres està organitzat en 7
parts jeràrquicament ordenades segons el simbolisme finalista de:
arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruit. Els 14 arbres
estructurals estableixen diverses relacions entre ells, que s'articulen a
través dels set nivells interiors de cada un en un doble entramat de
relacions "verticals" i "horitzontals". L'adaptació o "reducció" de la
ciència a l'Art apareix clarament quan aprenem que les arrels de tots
els Arbres són pràcticament sempre els principis de les figures A i T,
aplicats oportunament. Així, per exemple, les arrels de l'Arbre
elemental són els divuit principis de l'Art, que operen sobre el tronc
corresponent, és a dir la hyle o caos; les arrels de l'Arbre celestial,
en canvi, que clou el cicle natural, són els mateixos principis (menys
la contrarietat, i amb l'afegit de la quinta essència), que actuen, des
del tronc, és a dir les esferes superiors a la del foc. Les branques de
l'Arbre elemental i del celestial presenten respectivament els quatre
elements simples i el zodíac; els rams, els quatre elements compostos i
el set planetes. Les fulles solen ser el lloc dels accidents, que
s'apliquen al contingut dels dos arbres. Les flors, per contra,
corresponen als actes, a l'obrar dels elements o dels cels, mentre que
els fruits indiquen els elementats (o espècies) o les coses del món
sublunar, mogudes pels cossos celestials.
Els Arbres vegetal, sensual i humanal, en
el sector corporal i psicològic, presenten les funcions pròpies de cada
graó de l'escala de les criatures incardinades en cada un dels nivells
del septenari. Així les branques de l'Arbre vegetal són les quatre
potències vegetatives (apetitiva, retentiva, digestiva, expulsiva); les
del sensual, els cinc sentits aristotèlics més el sisè o afat (la
parla); les de l'imaginal, les "semblances" de les altres tres branques
anteriors; les de l'humanal corporal, les quatre potències naturals de
l'home: elemental, vegetal, sensual, imaginal.
És evident que l'esforç de sistematizació,
que descansa àmpliament sobre la dimensió numerològica de l'estructura
arbòria (Pring-Mill, en premsa), descarta també aquí el designi
catalogador de les enciclopèdies convencionals: diguem-ho de nou, Llull
no explica què són les coses, sinó quines són les relacions entre les
coses. Per al problema de l'obscuritat d'aquest plantejament, a banda de
recórrer als exemples i a les qüestions dels Arbres 15 i 16, i al
repertori de coneixements bàsics de la Doctrina pueril i del Fèlix, és
obvi que convé recuperar la formació enciclopèdica mitjana del segle
XIII, a l'espera d'una edició anotada de l'Arbre de ciència.
El capítol 10 de L'Ars generalis ultima, la
versió més rica de les ternàries, conté, abans de les qüestions, una
"Applicatio" de l'Art a les "centum formae", és a dir cent nocions
"generalíssimes" que ja havien estat investigades en altres bandes (OS
I: 573, n. 3); apareixen, per exemple, al final dels Arbres elemental i
sensual de l'Arbre de ciència (OE 1: 570-590 i 600-608). La Logica nova
(1303) també enumera sumàriament cent formes a la quarta distinció
(NEORL 4: 65-78; ROL 23: 88-96). Les llistes difereixen, tot i que
sempre tenen la mateixa funció: ensenyar a descobrir la veritat de les
idees generals a través dels mecanismes de l'Art. A l'Ars generalis
ultima Llull aplica l'Art en primer lloc a 79 nocions diverses (ROL 14:
325-356, entitat, essència, unitat, pluralitat, natura...) i després a
les "arts particulars" (ibid.: 356-395). Les vint-i-una arts particulars
d'aquesta llista responen als esquemes convencionals --teologia,
filosofia, medicina, dret, quadrivi, trivi, tres arts mecàniques
(milícia, mercaderia, navegació)--, amb l'afegit d'un nou septenari que
barreja la moral, la política i l'ascesi religiosa (moralitat, política,
regiment de prínceps, consciència, predicació, oració i memòria). Ramon
recull algunes dades remarcables a les aplicacions de l'Ars generalis
ultima a la geometria i a la navegació (també són rellevants les de la
retòrica i la gramàtica, Badia, 1992: 173-194).
El repertori de coneixements bàsics
presents a l'opus lul.lià no és encara un inventari tancat; cal
sistematitzar-ne el control per poder avaluar correctament les
aportacions específiques que Ramon presenta com a "descobriments" seus.
El "descobriment" d'aquest gènere que la crítica descriu més netament és
el del sisè sentit, affatus, en llatí, afat, en català, és a dir, la
manifestació vocal en els éssers animats: la troballa dóna la mesura de
l'ambició creativa de Ramon com a diguem-ne receptor actiu de la
tradició. Col.locar el llenguatge animal i humà en la doctrina
psicològica dels cinc sentits volia dir entrar inicialment en
contradicció amb el De anima aristotèlic (3, 424b 22 - 425a 10). Ajudat
per certes aportacions dels exegetes de l'Estagirita, però, i prenent
una determinada posició en les discussions escolàstiques del moment,
Llull aconsegueix de reactivar amb el seu afat la proposta augustiniana
sobre el valor de la paraula en sentit psicològic, ontològic, lògic i
moral (Jonhston, 1990; Dagenais, 1983; Pistolesi, 1996). D'ençà del seu
"descobriment" el 1294, el sisè sentit troba un lloc estructural en
l'Art i fonamenta un saber segur sobre la natura de la paraula.
5. LES MONOGRAFIES LUL.LIANES SOBRE MEDICINA I ASTRONOMIA.
Hi ha quatre monografies lul.lianes sobre
medicina: els Començaments de medicina / Liber principiorum medicinae
(1274-1278), l'Ars compendiosa medicinae (1285-1287), el De levitate et
ponderositate elementorum (Nàpols, 1294) i el Liber de regionibus
sanitatis et infermitatis (Montpeller, 1303). Cal afegir-hi dos títols
més amb alguns materials mèdics: el Liber chaos (1285-1287) i el Liber
exponens figuram elementalem Artis demonstrativae (1285-1287).
Les obres le Llull sobre la ciència de la
salut no constitueixen un corpus autònom amb una projecció diguem-ne
clínica. Ramon no parla, en efecte, de guarir pacients, sinó de reduir
els principis de la teoria mèdica heretada (Hipòcrates, Galè, Avicenna,
Averrois, Rhazes, al-Kindi) a una sistemàtica matematitzable, que
faciliti els diagnòstics i la confecció de medicaments compostos. Així
els Començaments de medicina s'articulen, a la primera distinció, a
partir de l'arbre de la medicina, que arrela sobre els quatre humors
(còlera, sang, flegma, malencolia). De les arrels surten dues branques,
l'una amb les "coses naturals", les "no naturals" i les "contra natura"
(és a dir la ciència mèdica ensenyada a les Universitats), i l'altra,
que es ramifica en dues, amb la ciència lul.liana: les qualitats
elementals graduades, i tres triangles de la figura T, més un dels
quadrats de la X, corresponents a les Arts de la primera fase. Les
distincions de la 2 a la 4 resolen cambres binàries, a partir dels
ingredients de les branques i de les arrels. Les següents distincions
aborden la graduació dels medicaments simples, la generació i la
corrupció, les febres, les orines, els polsos i la metàfora (és a dir
l'aplicació analògica dels mateixos principis que regeixen la medicina a
d'altres temes).
L'Ars compendiosa medicinae s'organitza en
sis figures. Les quatre primeres presenten la combinatòria dels elements
i de les qualitats pròpies i apropiades a partir de l'aplicació dels
principis de la figura T de l'Art. La figura cinquena introdueix els
graus dels simples i els mecanismes del "venciment" o devictio, un
procediment ideat per Llull, que permet de calcular quines qualitats
elementals prodominen en qualsevol mescla de components dotats de
complexió, segons el nombre d'ocurrències i les condicions de pròpies i
apropiades de les qualitats implicades. El venciment serveix, per
exemple, per interpretar les conjucions planetàries en l'astronomia; en
el present cas, permet de calcular la composició elemental de les
mescles medicinals. La figura sisena presenta les 24 hores solars
dividides en quarts graduats segons el dia i la nit i les estacions de
l'any; serveix per controlar la intensitat de les malalties i per
designar el moment de l'administració dels medicaments. La segona part
de l'obra respon deu qüestions: els mètodes d'estudi de la malaltia, les
quatre potències vegetatives, la guarició, las febres, les orines i els
polsos, per què el malalt perd la gana, els graus de la malaltia, el
paroxisme i la crisi, els efectes del ruibarbre sobre la còlera i de la
triaga sobre el verí, la graduació dels medicaments.

Esquema dels 16 medicaments simples
Les altres obres mèdiques lul.lianes tracten
només qüestions puntuals o tendeixen a la màxima abstracció; així el De
levitate et ponderositate elementorum desenvolupa la qüestió de la
graduació dels simples a petició d'uns metges napolitans. Ateses les
dates dels Començaments i de l'Ars medicinae, doncs, cal situar a
Montpeller, entre 1275 i 1288, l'època en què Llull va estar més
interessat per la ciència de la salut. Pereira (1979b), en efecte,
detecta en aquestes obres tres temes teòrics vinculats al clima
intel.lectual de la Universitat d'aquella vila (vegeu també Gayà a ROL
20: ix-xl): la graduació dels simples, la doctrina de l'humidum radicale
i la medicina astrològica.
Els compiladors àrabs havien transmès a
l'Occident cristià diverses interpretacions de la teoria galènica dels
graus de presència de les qualitats dels quatre elements (calor, secor,
fredor, humitat) en les herbes i altres elementats simples que servien
per preparar els medicaments compostos; aquestes interpretacions eren
objecte de debat a les Universitats. Concretament a Montpeller va ser
Arnau de Vilanova l'autor d'uns Aphorismi de gradibus (1308), que
semblen respondre a un substrat de discussions comú a la solució
creativa que proposa Llull (McVaugh, 1975). Aquesta solució consisteix a
establir que hi ha només 16 possibles simples, designats per les
lletres consecutives de la E a la Y, la graduació dels quals es presenta
en progressió aritmètica descendent de raó 1: 4, 3, 2, 1; 3, 2, 1; 2, 1
o 1, aplicant successivament la qualitat pròpia A, B, C o D. Vegeu Lohr
1996 i el quadre de la il.lustració 7. El pebre és E (4 de foc, 3 de
terra, 2 d'aire, 1 d'aigua); la càmfora és S (4 d'aigua, 3 d'aire, 2 de
terra i 1 de foc), etc. Les qüestions de medicina a les fulles de
l'Arbre humanal de l'Arbre de ciència (OE 1: 937), expliquen les
correspondències entre els graus, definibles per ABCD, en els simples,
en les hores del dia i de la nit, i en les parts del cos que cal guarir.
La importància que Llull atribueix a la seva teoria dels graus, està
estretament vinculada a la figura elemental de les Arts quaternàries. La
primera part del Liber exponens figuram elementalem Artis
demonstrativae tracta, en efecte, dels quatre graus de composició dels
elements a partir de les qualitats pròpies, i ho posa en relació amb la
graduació de les plantes.
El caràcter artístic, i doncs "científic",
de l'ordenació lul.liana del graus dels simples fa que Ramon contrasti
al capítol 14 dels Començaments posicions d'Avicenna, Mateu Plateari i
Constantí l'Africà: una mostra única en ell de mètode escolàstic.
Constantí l'Africà i Mateu Plateari són metges de l'escola de Salern
molt coneguts al segle XIII (Kristeller, 1969: 473-494); Avicenna,
l'autor del Canon, és una de les autoritats mèdiques majors; però les
fonts de Llull són esmunyedisses. La teoria de la graduació dels
elements lul.liana, tanmateix, té afinitats amb la que Averrois expressa
al Colliget, una altra autoritat major, i als seus comentaris als
Cantica d'Avicenna (McVaugh, 1975). En qualsevol cas, la qüestió de la
graduació és el tema mèdic més important de l'opus lul.lià, com ho
mostra l'interès dels metges napolitans citats al De levitate, i com ho
testimonien les primeres atestacions catalanes de quatre noms de plantes
medicinals susceptibles de graduació, detectades per Bonner a OS 2:
453-455: "agnus castus" o aloc (Vitex agnuscastus), "aristologia" o
aristolòquia (Aristolochia clematis), "bàlsamus" o bàlsam (balsamum) i
"fumusterre" o fumària (Fumaria officinalis).
L'humit radical és un humor secundari de la
medicina galènica, present al Canon d'Avicenna i teoritzat pels metges
de Montpeller, entre ells Arnau de Vilanova (McVaugh, 1974). L'humit
radical i la calor natural eren esgrimits per explicar els estats
febrils, l'envelliment i la mort. Llull parla de l'humit radical
(humidum radicale) al darrer capítol del Liber chaos (MOG 3: 290-292).
L'humit radical devalla del "primer caos" a les espècies i els individus
del món vegetal i animal, en els quals té un paper fonamental en tot
allò que fa referència a la generació i la corrupció.
El darrer tema sanitari de l'opus lul.lià
que connecta amb l'ambient universitari és la medicina astrològica,
especialment present al Liber de regionibus sanitatis et infermitatis
del 1303. A diferència d'obres anteriors, la graduació dels elements es
resol ràpidament a la primera part de d'aquest llibre, juntament amb
d'altres temes mèdics generals, a través de l'aplicació dels principis
de la Taula general; la segona aborda el càlcul combinatori astrològic
del venciment (devictio), mentre que la tercera resol qüestions
relatives a les dues anteriors. La segona part del Liber de regionibus
porta la figura dels nou cels amb el zodíac i els planetes, marcats per
les lletres ABCD, de les corresponents complexions elementals, que
permeten de resoldre la preeminència de les influències en les
conjucions, sumant els valors literals dels diversos cossos i signes
zodiacals implicats.
Llull sosté que el càlcul del venciment és
molt útil als metges tot i que no explica exactament per què al Liber de
regionibus. Les aplicacions astrològiques de l'Ars medicinae,
al.ludides més amunt, en canvi, plantegen les mateixes qüestions que es
debatien a la Universitat de Montpeller: la relació entre els astres i
l'aparició de les malalties, per una banda, i l'administració de
medicaments, per l'altra. En qualsevol cas, Llull als Començaments de
medicina parla d'estalviar fatigues als "escolans pobres qui per
pobretat han treball en continuar l'estudi de medicina" (OS 2: 417).
Pereira (1979b: 15) posa en relació aquesta declaració amb els propòsits
de Pere Hispà al seu Tesaurus pauperum, un compendi de medicina per a
estudiants pobres. La medicina astrològica, tot i que és absent del
repertori central de les fonts mèdiques clàssiques, va gaudir d'un gran
èxit a la baixa Edat Mitjana; vegeu, per exemple, el Compendium
astronomiae iudicialis, de Jofre de Meaux, un metge de la cort francesa
de la primera meitat del segle XIV, que havia estat un dels examinadors
de l'Ars brevis de Llull a París el 1310 (Jacquart, 1992: 124; Jacquart,
1998: 461 i segs.).
El venciment astrològic o devictio, que
permet de controlar el resultat de qualsevol mescla amb components
dotats de complexió elemental, facilita la interpretació de les
conjuncions dels astres entre ells i amb els signes zodiacals; és un
procediment fàcil i econòmic, que clarament pot donar un cop de mà a qui
"ha treball" en un estudi massa llarg o costós. Per això no deixa de
tenir una part de raó Samsó (1981-1983), quan relaciona l'astronomia
lul.liana pròpiament dita amb les formes "populars" de l'astrologia de
font islàmica, que permetien d'aixecar horòscops a baix cost, aplicant
una dràstica simplificació dels procediments de càlcul astronòmic i
d'interpretació astrològica. Malgrat l'innegable procedència "popular"
de la informació de Llull, el fet és, però, que tot i que parla de
"judicis" astrals, no proposa tècniques d'establiment i lectura
d'horòscops com a resposta a consultes pràctiques: ni al Tractat
d'astronomia, ni als capítols del Fèlix o de l'Arbre de ciència,
esmentats més amunt (a tavés dels quals Vernet (1979: 309-323) va donar
una descripció precisa i desencisada del reduït quadre de sabers
astrònomico-astrològics que el nostre autor maneja). La decepció dels
historiadors de l'astronomia (vegeu Millàs, 1962 i Samsó, 1981-1983),
s'explica pel fet que, contràriament al que succeeix amb la medicina
montpellerenca, no tenim gaires dades que relacionin Llull amb el món
especialitzat d'aquesta disciplina; d'altra banda, cal posar en primer
pla la relació de dependència de les ciències heretades en relació a
l'Art, la qual --paradoxalment per a una història del progrés
experimental del coneixement dels fenòmens-- els concedeix la condició
de "noves".
El Tractat d'astronomia comença amb un
pròleg on Ramon vol sortir al pas de la dificultat del "judicis"
astrològics amb la seva Art, que permet de conèixer amb certesa els
"secrets dels cossos celestials": ofereix rapidesa contra complicació i
confusió, i veritat contra incertesa, als prínceps i grans senyors
perquè no confiïn en astròlegs falsos i endevins que practiquen la
geomància (ROL 17: 93-94).
La primera part és descriptiva: d'una
banda, els dotze signes i els set planetes, amb les característiques de
la tradició tolemaica de transmissió àrab, més les complexions
elementals; de l'altra, els començaments de l'Art, presos de la Taula
general (els divuit principis i les qüestions) i la devictio, presentada
en sis combinacions indicatives (AB, AC, AD, BC, BD, CD). Si A és
calent i humit i B és calent i sec, en la barreja AB, "guanyarà" la A,
perquè absorbirà el calor de B: el càlcul es pot aplicar tant a les
herbes graduades com als cossos celestials, igualment dotats de
complexió elemental. La discussió de cada un dels principis de la Taula
general aplicats als planetes i al zodíac obre la porta dels "secrets"
astronòmics: els astres causen les estacions de l'any, regeixen les
malalties segons les parts del cos dels homes, el creixement dels pèls,
els funcionament de les marees, etc., perquè la davallada de les seves
influències es produeix per "raons necessàries" (Pereira a ROL 17: 69).
D'aquesta recerca es dedueix l'existència d'una "ànima del cel", que no
és vegetativa, sensitiva ni racional, sinó motiva, en el sentit del
moviment circular, i també en el de la transmissió de les esmentades
influències dels principis superiors que operen el moviment, o canvi
substancial, en les esferes sublunars.
La segona part del Tractat d'astronomia
descriu la figura del cosmos, segons el model aristotèlic simplificat,
corrent al segle XIII: vuit cercles concèntrics, dels quals el més
extern és fix i porta els dotze signes zodiacals. El set interiors,
corresponents als planetes, són giratoris. La presència de les
complexions ABCD al costat de cada nom d'astre o constel.lació zodiacal
fa que les combinacions de la figura portin a llegir els enunciats que
permeten de formular el venciment. Son d'A (aire, humit i calent):
Gèmini, Lliura, Aquari i Júpiter; de B (foc, calent i sec): Àries, Lleó,
Sagitari, Mart i el Sol; de C (terra, sec i fred): Taure, Verge,
Capricorn i Saturn; de D (aigua, fred i humit): Càncer, Escorpí, Peixos,
Venus i Lluna. Mercuri presenta totes les complexions (ABCD). Llull
anomena "casa" cada un dels sectors de trenta graus de cercle assignats a
un signe del zodíac, indpendentment del càlcul de la seva situació;
també esmenta els "decans", és a dir, les tres divisions de deu graus de
cada casa, significades per EFG. Vegeu la il.lustració 8. Les dades
citades fins aquí sostenen l'anàlisi que es fa a la tercera part de 28
combinacions, representatives de totes les possibles, a partir d'un
signe de cada complexió (Aries B, Taure C, Gèmini A, Càncer D). Llull
esmenta la noció astrològica dels "aspectes" (és a dir les posicions
relatives dels astres en trígon, quadratura o sextil); els anomena
"esguardaments en biaix" i els posa en relació, però, amb l'oposició
(Samsó, 1981-1983: 205). Segons Llull els judicis d'astronomia afecten
tot allò material, que no depèn del lliure albir:
sanitat, malaltia, vida, mort, goig, ira, riquesa, pobresa,
abundància, fretura, repòs, treball, comensar viatge, prendre muller,
demanar do, vens, pluja, gel, lladronici, guerra, pau, guanyar, perdre,
vènsre, ésser vençut, anar a una terra i no en altra, demanar una cosa i
no altra, et a un home e no a altre, et en un temps e no en altre,
banyar, o sagnar, o prendre medecina, haver un ofici e no altre, o un
ofici més que altre, acabar, no acabar, consell, seguretat, o perill,
donar, tolre, parlar, callar, anar, estar, aprendre, mostrar, et enaixí
totes les altres coses pertanyents a cas de fortuna o infortuna (ed.
Gayà-Badia: 275).
La quarta part del Tractat d'astronomia
argumenta contra l'antiga astrologia perquè no justifica causalment les
relacions que estableix (hom afirma que el ruibarbre purga la còlera
sense explicar-ne la raó) i perquè no utilitza la combinatòria de les
complexions ABCD, ni els principis de l'Art. El greuge major contra
l'antiga astrologia, però, és la condició de ciència "simplament
necessària" que esgrimeix ofenent l'omnipotència divina i la llibertat
de l'home, compost de cos i ànima espiritual. El blasme de l'astrologia
s'inscriu en una llarga història de desacreditacions d'aquesta activitat
de banda de la jerarquia eclesiàstica, que va tenir alts i baixos, però
que a París, als temps de Ramon, tenia un punt de referència en la
primera llista de tesis herètiques condemnades pel bisbe Etienne Tempier
el 1270 (Gilson 1972: 518). La nova astronomia que proposa Llull
rescata aquesta disciplina dels vicis que la feien suspecta. La cinquena
part del Tractat d'astronomia recull qüestions formulades a partir de
les parts anteriors.
Pel que fa a la identificació dels "antics
astrònoms", Pereira a ROL 17: 69 proposa, entre els diversos promptuaris
en circulació a darreries del XIII que difonen reelaborat el
Tetrabiblos de Tolomeu, el Libellus Isagogicus d'Alcabici, traduït de
l'àrab al segle XII, esgrimint una pista de crítica textual. El manual
d'Alcabici, doncs, i les altres fonts possibles de l'"astrologia antiga"
en què Llull es va abeurar són els responsables de les dades que
circulen pel Tractat: les atribucions a signes i planetes de propietats
com benigne/maligne, diürn/nocturn, masculí/femení; de parts del cos; de
metalls; de dies de la setmana i de professions; i també els valors
numèrics astronòmics (els períodes sideris i les dimensions dels
planetes, etc.). Un conjunt d'infomacions que no desmereix del que hom
pot llegir als apartats d'astronomia de les enciclopèdies escolàstiques
més difoses, filles de les mateixes fonts greco-àrabs (Bartomeu
l'Anglès, Vicenç de Beauvais). Convé recordar, finalment, que el Tractat
d'astronomia va ser escrit a París el més d'octubre de 1297, com es
llegeix al colofó i com ens recorda Llull marginalment en diverses
ocasions. La presència d'astrònoms durant els anys noranta a París, on
es van produir taules i calendaris (com l'Almanac de Guillem de Saint
Cloud, de 1292), hauria pogut estimular la composició del nostre tractat
(Pereira, ibid.).
6. ATESTACIONS ESPARCES DE DADES MATEMÀTIQUES I TÈCNIQUES
Comencem amb certes nocions matemàtiques
presents a l'obra de Llull que no connecten amb atestacions antigues o
medievals, però que han pogut ser integrades en l'horitzó teòric de la
informàtica, com va començar a proposar Eusebi Colomer (1997: 85-112).
La troballa dóna algunes pistes sobre la natura del peculiar talent
lògico-especulatiu de Llull, capacitat per a intuïcions de caràcter
matemàtic abstracte, desprovistes d'arrels en la tradició, i que només
són recuperables a través de l'emergència documentada d'una altra
intuïció semblant. Aquest és el cas concret de la "teoria de la
votació", present al capítol 24 de la novel.la Blaquerna, del 1283, i al
breu tractat De arte electionis, del 1299. En el primer cas es tracta
d'elegir una abadessa de ficció, en el segon Llull surt al pas d'un
problema endèmic que tenien plantejat les nombroses comunitats de
l'Església. El sistema de Llull, a mig camí entre la democràcia i la
recerca del candidat objectivament més qualificat, proposa l'anàlisi
d'un cert nombre de combinacions binàries entre els vots d'un reduït
grup de compromissaris prèviament escollits.
Resulta que les teories matemàtiques
modernes de la votació han estat formulades al segle XX i amb prou
feines se'ls coneixien precedents: Jean Charles de Borda i el Marquès de
Condorcet a França al segle XVIII, i Charles L. Dodgson (Lewis Carroll)
a Anglaterra al segle XIX, amb l'excepció de Nicolau de Cusa al XV, que
tenia el De arte electionis lul.lià a la seva biblioteca. McLean i
London (1992) mostren que els procediments d'elecció lul.lians són un
precedent indiscutible d'una branca de la matemàtica aplicada moderna,
la "teoria de la votació", donada a conèixer per K.O. May el 1952.
McLean i London (1992) assenyalen també que
la presentació formalitzada del mètode lul.lià de votació al De arte
electionis, molt semblant al proposat per Condorcet el 1785, respon a un
arranjament lògic conegut com a "mitja matriu d'adjacència" dintre de
la "teoria dels grafs" (Deo, 1974). Com explica Bonner (1994: 65-71),
aquest procediment correspon exactament al desplegament relacional de
l'Art, que representa els seus grups de símbols literals, o bé repartits
de forma equidistant sobre una circunferència o sobre els vèrtexs d'un
polígon regular, o bé agrupats en triangles formats per parelles:
aquests triangles són les mitges matrius de la teoria dels grafs. Un fet
així mostra que la formalització del sistema relacional que és l'Art de
Ramon descansa en una intuïció poderosa d'abast més general que
l'episodi concret de la teoria de la votació, i que, com apunta Bonner
(1994), convé confrontar amb la bibliografia matemàtica contemporània
sobre la "teoria de les relacions".
Entendre que l'Art és una creació
epistemològica tècnicament relacional, basada en les parelles i les
ternes, situa al lloc que li correspon el paper que hi exerceix la
combinatòria com a tal, a la qual, d'ençà de la lectura que va fer
Leibniz de Llull (Dissertatio de arte combinatoria, 1666), s'ha atorgat
un protagonisme excessiu. Llull, concretament, planteja a les Arts de la
segona fase, a més d'una mitja matriu d'adjacència amb 36 combinacions,
sense repeticions, de nou elements presos de dos en dos (és a dir, la
tercera figura), una taula de combinacions ternàries a la quarta figura.
Aquesta taula presenta variacions de tres elements presos de tres en
tres, en ordre cíclic i sense repeticions, amb el resultat de 252 ternes
possibles (Colomer, 1997: 97-108). Els recels clàssics, de F. Bacon i
R. Descartes, o dels historiadors de la lògica i de la matemàtica dels
segle XIX i XX (K. Prantl, D. Michie, M. Gardner) davant de l'Art de
Llull, dels càlculs que implica i de les aplicacions que genera, sovint
depenen d'una informació parcial i desenfocada sobre els propòsits
precisos de Ramon.
Que l'Art pot ser integrat en l'horitzó
teòric de la informàtica vol dir que pot ser traduït al llenguatge
computacional (Künzel; Cornelius, 1986). Bonner (1994) apunta que el
sistema d'argumentació de l'Art presenta alguna similitud amb el mètode
de prova dit dels "taulers" ("tableaux"; Beth, 1962) i amb el llenguatge
lògic Prolog que hi està associat (Nerode; Shore, 1993). Per a Sales
(1998) hi ha deu components en el sistema lul.lià que poden ser
integrats al món dels conceptes informàtics: des de la idea de "calcular
els resultats" del raonament lògic, ja explorada per Leibniz, a la d'un
"alfabet del pensament", interpetada matemàticament per George Boole a
mitjan segle XIX (Boyer, 1999: 722-725), a la d'un mètode general, que
sigui heurístic i deductiu, a l'anàlisi lògica, a la noció d'un sistema
generatiu, a l'operació a través de diagrames, o a la teoria dels grafs
que ordena les figures triangulars de l'Art.
Tornant ara a les disciplines matemàtiques
pròpies del segle XIII, les que constituïen el quadrivi, Llull va
treballar en les versions artístiques de l'astronomia i de la geometria,
mentre no ens consta que desenvolupés una aritmètica ni una música
"noves". Hom pot resseguir les presentacions d'aquestes disciplines a la
Doctrina pueril, a l'Arbre de ciència i a les aplicacions corresponents
de l'Ars generalis ultima: aritmètica (ROL 14: 361-362) i música (ROL
14: 362-363). Pel que fa a la primera, Llull parla de la numeració, de
la multiplicació i de la relació de l'aritmètica amb la geometria.
Vernet (1979: 77) assenyala que Llull coneixia la numeració de posició,
com ho demostra el fet que citi a l'Arbre de ciència (OE 1: 631) "l'art
de l'alguarisme", és a dir l'Aritmètica de Al-Khwarizmi, de la qual hi
ha una versió llatina de Joan de Sevilla feta al segle XII.
Vernet (1979: 79-80) subratlla, d'altra
banda, la naturalesa empírica de les mostres de càlcul combinatori de
Llull, que no justifica com obté els resultats als quals arriba. Ramon
sap trobar, però, el nombre de combinacions possibles de n elements
presos de dos en dos o de tres en tres. No han estat provades les
connexions concretes entre aquesta capacitat empírica de càlcul
lul.liana i determinades obres àrabs coetànies, on les fórmules
matemàtiques més bàsiques de la teoria combinatòria apareixen ja
clarament descrites. Tampoc no ha estat provat el parentiu entre el
sistema relacional de l'Art, que s'expressa gràficament amb figures
circulars i triangulars, i matemàticament amb la combinació de parelles i
tríades, i determinats procediments divinatoris populars descrits en
fonts àrabs molt conegudes, com els Muqaddima d'Ibn Khaldun. Es tracta
de procediments combinatoris, operats per rodes mòbils a partir de
nocions literals o numèriques, que fornien respostes mecanitzades per a
determinades preguntes, en alguns casos trivials, en d'altres serioses
(com la za'irya del místic tunisenc Al-Sadali). Vegeu encara Vernet
(1979: 78-80).
La qüestió 192 de les fulles de l'Arbre
qüestional (relativa a la geometria), dins de l'Arbre de ciència (OE 1:
936) planteja per què és més corrent la seqüència 1, 2, 4, 8, que la 1,
3, 6, 12:
Ramon, per què lo geomètric multiplica
primerament dos d'u, e quatre de dos, e vuit de quatre, que tres d'u, e
sis de tres, e dotze de sis?
La resposta al.lega una major divisibilitat
pel "nombre dual que ternal", i la següent qüestió, la 193, relaciona
les seqüències amb el mesurament de les distàncies marítimes, com en el
cas de l'aplicació 96 de l'Ars generalis ultima, discutit més avall.
Vernet (1979: 80-81) observa que les seqüències numèriques esmentades
són dues progressions geomètriques de raó 2 i recorda que aquesta noció
matemàtica tenia una aplicació a les teories mèdiques del segle XIII.
Per a una progressió lul.liana, però aritmètica i de raó 1, aplicada a
una qüestió mèdica, vegeu el quadre de la graduació dels simples dels
Començaments de medicina, reportat a la il.lustració 7.
La noció de punt que apareix a les cent
formes de l'Arbre de ciència (OE 1: 583 i 1019) i a les de l'Ars
generalis ultima (ROL 14: 341-342) no és tractada per Llull des de la
perspectiva de la matemàtica especulativa que suggereix Vernet (1979:
81). El terme punt en Llull correspon a un concepte que s'adapta als
diversos contextos on apareix (aritmètic, geomètric, geogràfic,
filosòfic), però acaba remetent a l'accepció metafísica de "punt
indivisible", com unitat mínima de l'ésser. La doctrina del punt
indivisible es relaciona amb tradicions ontològiques platonitzants,
presents en pensadors medievals com Avicebró, Joan Escot Eriúgena i
també en escolàstics, coetanis de Ramon, de la línia augustiniana i
franciscana. El punt indivisible serveix per argumentar a favor de la
dimensió matemàtica de la realitat natural, implicada, en l'ordre
cosmològic de les Arts de la segona fase, en les operacions de les
semblances de les dignitats divines (Ruiz Simon, 1986: 94-99).
D'ençà dels temps de la Doctrina pueril i
del Llibre de contemplació en Déu, Llull es va sentir atret pel poder
demostratiu de la geometria, vist inicialment com a metàfora del
coneixement racional del diví. La presència de cercles, quadrats i
triangles a les figures de l'Art és una manifestació del valor simbòlic
d'aquests recursos gràfics (vegeu Pring-Mill, 1991: 115-160).
L'anomenada "figura plena", constituïda per un cercle, un triangle i un
quadrat sobreposats i d'àrea, segons Llull, equivalent, són l'emblema
d'aquest poder significatiu de la geometria, ja que la imatge evoca la
correspondència analògica dels móns diví, espiritual i material (ibid.:
129). Vegeu la il.lustració 9.
Segons Domínguez, a la seva introducció als
Principia philosophiae (ROL 19: 26-34), l'any 1299, a París estant,
Llull degué sentir parlar de geometria, ja que va hi circulava entre els
estudiants d'arts una nova traducció dels Elements d'Euclides. El fet
és que són d'aquell any el De quadratura e triangulatura de cercle
(també hi ha el text llatí) i el Liber de geometria nova et compendiosa.
La "nova geometria" no té res a veure amb els plantejaments d'Euclides,
però, sinó que s'atorga una funció simbòlica i relacional. De fet, la
geometria lul.liana constitueix un repertori de figures circulars o
poligonals, destinades a representar conceptes dels mecanismes centrals
de l'Art o de les seves aplicacions, o a la demostració gràfica de
proposicions de caràcter teològic; ara que han estat definits els
objectius de Ramon, el repertori en qüestió reclama nous estudis.
Resulta molt aclaridora l'aplicació 82, a
la geometria, de l'Ars generalis ultima (ROL 14: 358-360). Llull
utilitza l'abstracció necessària per contemplar una figura geomètrica
per negar l'aforisme aristotèlic "Nihil est in intellectu, quin prius
fuerit in sensu". Per a Ramon, el poder cognoscitiu de l'aparat
intel.lectual és superior al de la percepció sensible i al de la
imaginació. Seguidament el text passa a la quadratura i a la
triangulatura del cercle, condicions geomètriques de la figura plena.
Veiem que Ramon, com d'altres especulatius
medievals, estimulats per la traducció que va fer Gerard de Cremona, al
segle XII, de l'opuscle d'Arquímedes Sobre la mesura del cercle
(Clagett, 1964), i pels esments que fa Aristòtil del problema (Física I,
185a 15, per exemple; vegeu Heath, 1949), s'esmerça en la solució d'un
lloc clàssic llargament debatut i impossible: construir amb regla i
compàs un cercle i un quadrat d'àrees iguals. La proposta lul.liana no
està relacionada amb el text d'Arquímedes, que prova, pel procediment
dit d'exhaustió, que l'àrea del cercle equival a la d'un triangle
rectangle que té un catet igual a la seva circumferència i l'altre igual
al seu radi (Boyer, 1999: 172); més aviat recorda vagament el de les
lúnules d'Hipòcrates de Quios, descrit per Simplici al seu comentari al
lloc esmentat d'Aristòtil (Heath 1949: 94-97; Boyer, 1999: 98-100).
Ramon, en efecte, esmenta de passada les lúnules a la Nova geometria
(ed. Millàs: 31).
Figura plena, presa de R. Pring-Mill, Estudis sobre Ramon Llull, Barcelona, PAM-Curial, 1991, p 85
Llull traça entre un quadrat inscrit i un
de circumscrit a un cercle donat, un tercer quadrat intermedi que
s'entrellaça amb el cercle. Aquesta és, a la Nova geometria, la "figura
magistral" (ed. Millàs: 15-18; ROL 14: 259). Segons Llull aquest quadrat
intermedi té la propietat de tenir la mateixa àrea que el cercle,
perquè els quatre sectors circulars que es generen són visualment
idèntics a les figures mixtilínies limitades pels quatre angles del
quadrat i una corda de circumferència (vegeu la il.lustració 9). La
comprovació visual que proposa Llull per a verificar aquest cas, i
d'altres d'anàlegs, s'explica per la noció medieval de la geometria com
d'una ciència empírica, que hom controla a través de l'observació, en
contrast amb el rigor numèric de l'artimètica (Tannery, 1996: 259);
d'altres solucions medievals especulatives de la quadratura del cercle
ofereixen també un cert grau de simplificació aproximativa, comparades
amb el refinament teòric de la tradició grega (Tannery, 1996: 260;
Grant, 1974: 167-176). Vegeu Vernet (1989: 144), per al tractat del rabí
convers Alfonso de Valladolid (1270-1350) sobre La rectificació de
curves, que recull diverses solucions àrabs al problema de la quadratura
del cercle.
Llull cita quatre instruments de mesura de
l'espai i del temps: l'astrolabi, el nocturlabi, el quadrant i la
brúixola. Pel que fa al primer, esmentat al final del Tractat
d'astronomia, Llull esquiva entrar en detalls:
Esplegada és aquesta primera part
d'Astronomia per gràcia de Déu, qui és de les sues .v. parts damunt
dites. E de la segona part d'Astronomia no cal tractar, car aquella se
pertany als llocs de les hores e los graus, quan la planeta o planetes
està en lo signe, e aiçò és conegut per lo astralabi e la taula, car ab
l'astralabi se prenen les hores per ombra, e ab la taula se conten del
dia que fo començat lo nombre tro a cert temps. E per aiçò, en quant
aquest tractat, suficientment havem parlat d'ell, et de la segona part
no cal dir altres raons, mas sotsposar que la taula sia vera (ed.
Gayà-Badia: 330).
Les taules astronòmiques són un objecte
d'ús sobre el qual no cal dir res; aprenem, però, que l'astrolabi (que
porta un quadrant incorporat, com al capítol 74 de la Doctrina pueril)
serveix per a mesurar el temps, ajudat de la projecció de l'ombra del
sol: "car ab l'astralabi se prenen les hores per ombra".
En dues ocasions Llull descriu, en canvi,
amb més dedicació l'"esfera de la nit", o nocturlabi: l'aparell,
d'origen oriental i nàutic, està atestat a Europa des del segle X
(Vernet, 1979: 421). Els Començaments de medicina X,22 (OS 2: 492-493)
descriuen un cercle de llautó amb els mesos i les hores gravats sobre
dues corones circulars i un orifici al mig. Situant l'estrella polar
(tramuntana) al centre del cercle, tot sostenint l'aparell inclinat
davant de la cara, la situació relativa de l'estrella beta de l'Ossa
Menor (Frare Major, Kochab), que efectua una rotació circumpolar, permet
de calcular l'hora "desigual" de la nit, tenint presents els canvis
d'orientació de la constel.lació a les diferents estacions de l'any
(Vernet, 1979: 421-423). Al Liber de geometria nova et compendiosa (ed.
Millàs: 78-79), la descripció del cercle metàl.lic graduat és més
precisa, i apareixen algunes dades numèriques, que atorguen 9 hores als
dies del mes de gener, i 15 als d'agost. Samsó (1981-1983: 210) dedueix
d'aquesta informació (visiblement inexacta en el segon cas: les 15 hores
diürnes corresponen al solstici d'estiu) que el nocturlabi de Ramon
funciona amb una latitud com la de Barcelona o poc més septentrional.
El tercer instrument al.ludit per Llull és
el quadrant. Al capítol 74 de la Doctrina pueril, Llull parla del càlcul
de l'alçada d'una torre o d'una muntanya usant "lo quadrangle qui és en
l'astralabre". Es tracta d'un exemple de mesura altimètrica present als
textos de geometria pràctica medieval. Murdoch (1984: 168) reprodueix
la il.lustració d'un tractat del segle XIV sobre el quadrans vetus,
aplicat a la mesura d'alçades, atribuït a Joan l'Anglès de Montpeller.
Si hom aconsegueix de situar-se en línia recta davant d'una torre
equipat amb un quadrant mesurador d'angles, de manera que l'angle de la
visual que abasta el cim de la torre valgui 45 graus, el triangle format
per la torre, la distància que en separa l'observador i la visual, serà
rectangle i isòsceles; l'alçada de la torre equivaldrà a la distància
que separa els ulls de l'observador en línia recta d'aquesta, afegint-hi
l'espai que hi ha entre els seus ulls i el terra (i suposant que el sòl
sigui pla).
Llull no especifica com s'obté el resultat
del mesurament de la torre; tans sols esmenta la relació proporcional
que s'estableix entre la distància que separa l'observador en línia
recta de la torre i la "dressera" del quadrant, és a dir el valor de
l'angle de la visual. En canvi, el mecanisme geomètric li suggereix que
"per les mesures que la humana pensa pot multiplicar imaginativament, ha
hom coneixença de la granea de Déu, qui és major que tot lo món" (ed.
Schib: 171).
Al Liber de geometria nova et compendiosa
(ed. Millàs: 76-78), el quadrant serveix per conèixer les hores del dia.
L'instrument porta les marques dels 90 graus i va associat a la
projecció de l'ombra del sol, que disminueix proporcionalment a l'alçada
de l'astre sobre l'horitzó. Llull divideix el temps que va de la
sortida del sol al migdia en dotze mitges hores, representades al
quadrant, a les quals atribueix també valors literals (vint-i-quatre
lletres, de la A a la T), que dupliquen la sèrie, atenent
versemblantment a les mitges hores de la tarda. Les dades numèriques
fornides per Llull no són fàcils d'interpretar (Samsó, 1981-1983:
211-212); sembla clar, però, que posen en relació les hores, els graus
marcats al quadrant, i l'alçada del sol. Hom al.ludeix també, de forma
poc explícita, a la utilització del sistema de mesura des de diverses
latituds, del pol a l'equador.
Al final de l'aplicació 96 de l'Ars
generalis ultima, Llull esmenta la brúixola, coneguda a la Mediterrània
des de l'alta Edat Mitjana (Vernet 1979: 83):
De tresmontana et ferro non oportet hic
loqui. Nam de illis experientiam habemus. Neque etiam hic est causa
quaerenda, quare attrahit ferrum. Non enim est hic suus locus, sed
potius in naturalibus habet locum (ROL 14: 384).
Tractant del Fèlix a l'apartat 4 s'ha vist
que es parla del magnetisme al capítol dels metalls. És evident que
Llull no té cap interès a entrar en els detalls tècnics de l'aparell
d'orientació dels navegants; vegeu-hi dues altre al.lusions a l'Arbre de
ciència (OE 1: 630 i 936).
L'aplicació de l'Ars generalis ultima en
qüestió, tanmateix, tracta de la navegació (ibid.: 379-384): el text
omple el buit del l'Ars navigandi, que considerem perduda. Ramon vol
mostrar que, per dessota de les tècniques empíriques dels mariners, que
funcionen perfectament pel seu compte, la navegació està regida per la
geometria i l'aritmètica. Aquest objectiu de l'aplicació 96 queda clar a
les 20 qüestions que genera (ROL 14: 518-519, núm. 2242-2261), 6 de les
quals, tan sols, demanen solucions numèriques. Llull proposa l'exemple
d'una nau que vol anar cap a llevant però que els vents contraris
desvien cap a eixaloc ("in medio orientis et meridiei", ROL 14: 381), és
a dir 45 graus cap a migjorn:
... nauis, uolens ire per orientem; sed
uadit per exaloch. Et cum navis iuerit per quattuor miliaria, ipsa
quattuor miliaria causant tria miliaria penes orientem. Et quando navis
iuerit per octo miliaria apud exaloch, ipsa octo causant sex miliaria
apud orientem; et sic multiplicando usque ad centum. Centum quidem
causarent septuaginta et quinque uersus orientem (ROL 14: 380).
El text indica una raó proporcional de 4:3
entre el rumb eixaloc i el rumb llevant que els mariners no pod en
formular racionalment, "quamquam sciant per experientiam". I afegeix que
l'Art dóna l'esmentada doctrina de la proporció 4:3 "ut clarior
experientia habeatur" (ibid.). Vernet (1979: 85-87) relaciona la solució
artística de la desviació dels rumbs amb la ?Toleta ['tauleta'] de
Marteiolo?, descrita per primer cop en un document venecià del 1428. Es
tracta d'un procediment trigonomètric d'estimació de distàncies, que
requereix conèixer les milles recorregudes a partir d'un determinat punt
i l'angle de desviació en relació a un altre rumb convergent en aquell
punt; la línia que uneix els dos rumbs cal que sigui perpendicular a
l'un dels dos.
Resolguem l'exemple de l'aplicació 96 amb
la tauleta veneciana de Vernet. La nau de Llull, que s'ha desviat 45
graus en direcció migjorn en relació a la direcció llevant, fa un
recorregut cap a eixaloc de 4 milles. La raó matemàtica que regeix les
distàncies recorregudes sobre els rumbs llevant i eixaloc és la que
relaciona la hipotenusa i el catet d'un triangle rectangle, en aquest
cas, isòsceles; si la hipotenusa val 4, el catet valdrà l'arrel quadrada
de 8. Els sistema lul.lià d'estimació proporcional de les distàncies,
en canvi, ofereix per al recorregut sobre el rumb llevant el valor 3,
que és l'arrel quadrada de 9. Entenem que la solució matemàtica que dóna
l'Art al problema de la desviació dels rumbs respon a una interpretació
indicativa i simbòlica de les implicacions algèbriques i geomètriques
de la navegació, basada potser en algun saber obtingut "per
experientiam".
Notem que tant a l'aplicació 96 de l'Ars
generalis ultima com al capítol 74 de la Doctrina pueril, hem hagut de
recórrer a la raó matemàtica que relaciona els costats d'un triangle
rectangle isòsceles, és a dir la diagonal i el costat d'un quadrat,
sense que Llull la mencionés, però, explícitament. Es tracta d'un dels
indicadors clàssics del l'antic problema de les magnituds
incommensurables (que impliquen l'arrel quadrada de 2 (Boyer, 1999:
106). En tots dos casos Llull prefereix parlar de raons proporcionals, a
partir de les quals resulta factible de "multiplicar imaginativament la
semblança" de les coses materials i apuntar a la grandesa divina.
A l'aplicació 96 de l'Ars generalis ultima,
Llull planteja també algunes preguntes relacionades amb el problema de
determinar la situació d'una nau al mar, que es resolen per la raó
proporcional 4:3. Concretament, la de calcular l'espai entre punts
situats a igual distància d'una posició donada, sobre els rumbs llevant,
eixaloc i migjorn, o a una distància doblada. Les qüestions de
geometria de l'Arbre de ciència (OE 1: 936) també proposen la pregunta:
"los mariners com mesuren les milles en la mar?". La segona part de
l'aplicació 96, en canvi, recull observacions meteorològiques freqüents a
les enciclopèdies del segle XIII.
L'aplicació 96 de l'Ars generalis ultima i
les qüestions de geometria de l'Arbre de ciència (OE 1: 936) indiquen
tan sols vuit rumbs en la rosa dels vents (tramuntana, grec, llevant,
eixaloc, migjorn, llebeig, ponent, mestre). El capítol sobre els vents
del Fèlix (OS 2: 94) dóna vuit noms, però considera fins a setze
posicions. En canvi, al Blaquerna Llull parla dues vegades de fer dotze
parts del món amb la idea d'enviar-hi exploradors que informin el papa i
els seus cardenals de la possibilitat d'estendre la fe cristiana entre
gentils i infidels de totes lleis (capítol 80, ENC 2: 148; i capítol 88,
ibid.: 214). La geografia que desplega la novel.la seguint aquest
esquema és plena de dades menudes prou rellevants, entre les quals convé
recordar, per la precocitat de l'atestació i la singularitat de les
informacions reportades, les de les màximes latituds sud i nord. A la p.
214 es parla d'una religió idolàtrica (hom venera un drac que hi ha en
una illa) de les poblacions negres del sud del Sahara, on hi ha "una
vila qui ha nom Tibalbert" (segons l'Artas català de 1375, Al-Tebelbelt)
i una terra "on ix lo flum de Damiata" (és a dir, el Nil); l'accés a
l'indret té a veure amb el tràfic de la sal, dut a terme per caravanes
de camells. Vegeu Colom, 1977, 110 i Bovill, 1968: 47, 161. A l'extrem
nord, p. 215, el paganisme està situat en una terra dita "Girlanda", on
cada cinc anys apareix un ós blanc que assenyala abundància de peix. Els
màgics locals fan parlar els arbres. Sabem que els óssos blancs
pertanyen a la fauna autòctona d'Amèrica, i que van ser vistos per
primer cop a Noruega, procedents d'Islàndia, al segle IX; al segle XI un
bisbe islandès en va regalar un exemplar a l'emperador Enric III
d'Alemanya; és probable que la de Llull sigui la primera documentació
d'óssos blancs de l'Europa meridional. Vegeu Sureda, 1969: 52-55 i
Colom, 1977.
7. EPÍLEG: LA POSTERITAT DEL SISTEMA CIENTÍFIC LUL.LIÀ
L'estudi de Llull requereix destriar les
seves idees genuïnes, documentables a les ORL, NEORL, MOG, i ROL, de les
falsificacions de tota mena que l'activa i controvertida recepció de
què va ser objecte des del segle XIV li ha anat atribuint incessantment.
El flux de les mistificacions no s'ha pas interromput als nostres dies,
malgrat les aportacions de la crítica positivista, iniciades al segle
XVIII amb les Vindiciae Lullianae del pare A. R. Pasqual i els vuit toms
monumentals de l'edició llatina d'I. Salzinger (MOG), i que s'amplien
al XIX i al XX: des del volum 29 de la Histoire Littéraire de la France
d'É. Littré i de B. Haureau, a les recerques bibliogràfiques d'E. Rogent
i E. Duran, a les històrico-literàries d'A. Rubió i Lluch i J. Rubió i
Balaguer, a la fundació del lul.lisme contemporani per F. Stegmüller
(ROL). A la present obra, el capítol sobre alquímia, una disciplina que
l'autor del Fèlix rebutja explícitament, dóna raó d'un pseudo-Ramon
particularment prolífic i antic. Requeririen igualment un tractament
proporcional a la seva incidència històrica, el Ramon cabalista, a qui
s'atribuí a l'Itàlia del Renaixement un De auditu kabbalistico, el Ramon
màgic, o els Ramons inventors dels objectes més diversos, com ara els
destil.lats, la carta nàutica (Sureda, 1969), etc. Aquest epíleg tan
sols repassa els episodis fonamentals de la posteritat de l'Art com a
principi d'ordenació de les ciències; per al conjunt del complex món del
lul.lisme remetem al segon volum de Carreras Artau, 1939-1941 (per al
sector italià, Batllori, 1993).
No es pot presentar de forma linial la
recepció dels aspectes científics del sistema lul.lià abans que
esdevingués objecte d'estudi filològic al segle XVIII. Els primers
deixebles directes contactats a París, Pere de Llemotges i Tomàs Le
Myésier (Hillgarth, 1998), van ser fidels intèrprets de l'esperit del
mestre; el segon va endegar una valuosa tasca de recopilació i difusió
del pensament de Ramon, que ha donat lloc al Breviculum (ROL
Supplementum Lullianum, 1), un còdex de luxe, enriquit de miniatures, i a
l'Electorium magnum, que és un ampli manual de lul.lisme (amb antologia
incorporada), basat en les Arts de la segona fase. Són dues eines que
avui es consideren tant imprescindibles com els propis originals de
Ramon.
El fet que uns altres deixebles del segle
XIV usessin des de Catalunya i de València el nom de Llull per a produir
textos apòcrifs de caire espiritual, malvistos per la jerarquia
eclesiàstica, va desencadenar la persecució implacable de l'inquisidor
dominicà Nicolau Eimeric (Domínguez, 1990). L'any 1376 l'Art de Ramon va
ser condemnada a la cort pontifícia d'Avinyó i el 1390, a la
Universitat de París (Perarnau, 1997). Malgrat la sentència absolutòria
de 1416, l'ombra de l'heterodòxia va pesar sobre Llull durant tot el
segle XV i va marcar significativament la transmissió de la seva obra
(Perarnau, 1983). D'aquí que els primers teòlegs d'envergadura que se
senten hereus de Llull, com Ramon Sibiuda (De Puig, 1997) o Nicolau de
Cusa (Colomer, 1961), optin per silenciar el nom del mestre. L'herència
teològica i metafísica de Llull (Lohr, 1988: 539 i segs.), tanmateix, no
és l'objecte de la present tractació, com tampoc no ho és la
transformació de Ramon en un místic, desproveït de dimensió
intel.lectual, però assisitit per la Gràcia, en l'obra de certs
humanistes parisencs de primeries del XVI, com Jacques Lefèvre d'Étaples
o Charles de Bouvelles (Victor, 1975).
Coneixem l'existència d'escoles lul.lianes a
Mallorca i a Barcelona, fundades al segle XIV i actives al llarg del XV
(Madurell, 1950; Johnston, 1989; Hillgarth, 1992, 1: 191-234). Eren
centres de referència bibliogràfica i indrets d'ensenyament, on van
treballar intèrprets d'obra coneguda, com Pere Daguí. Consta que als
temps fundacionals, en plena persecució inquisitorial, aquestes escoles
estaven autoritzades a ensenyar l'Art aplicada a la medicina,
l'astronomia i la filosofia, amb exclusió de la teologia (De Puig, 1983:
337-339). Aquesta restricció va desaparèixer més tard: el cardenal
Jiménez de Cisneros (1436-1517) va fundar una càtedra del filosofia i
teologia lul.liana a la Universitat d'Alcalà, que va iniciar la tradició
d'un persistent lul.lisme espanyol al Segle d'Or. Així, la cort dels
Àustries es va comprometre amb la causa de la canonització de Ramon, i,
en un altre ordre de coses, l'arquitecte que va planejar l'Escorial per a
Felip II, Juan de Herrera, es va interessar per caires geomètrics del
l'Art a la seva obra Tratado del cuerpo cúbico conforme a los principios
y opiniones del Arte de Raimundo Lulio (1582).
A l'Europa del segle XVI hom va apreciar
sobretot la dimensió totalitzadora del sistema lul.lià, com a mètode
integrador de tots els sabers, en la línia de l'enciclopedisme humanista
de Pierre de la Ramée (1517-1572) i de Guillaume Budé (1468-1540), que
buscaven els perfils d'una ciència única, convençuts que totes les
disciplines del saber presenten convergències entre els seus components,
i que és possible establir-hi ponts de comunicació. Els nombrosos
comentaristes de Llull al Renaixement i al Barroc són testimoni de
l'interès de l'Art com a creació dialèctica i retòrica: Bernat de
Lavinheta, Explanatio compendiosaque applicatio Artis Raymundi Lulli
(1523); Heinrich Cornelius Agrippa von Nettesheim, In Artem brevem
Raymundi Lulli (1533); Pierre Grégoire, Syntaxis Artis mirabilis
(1583-1587); Johann Heinrich Alstead, Clavis artis lulliane (1609);
Athanasius Kirchner, Ars magna sciendi (1669). Un dels lul.listes més
singulars d'aquest període és el controvertit filòsof Giordano Bruno
(1548-1600), autor de diversos opuscles sobre Ramon, que van ser
recollits a la compilació de materials lul.lians i pseudo-lul.lians,
barrejada amb textos interpretatius, destinada a fixar la imatge oficial
de Llull durant més d'un segle: l'antologia d'obres lul.lianes editada
per Llàtzer Zetzner a Estrasburg l'any 1598 i reimpresa repetidament al
segle XVII (Opera 1996).
Les preses de posició a favor o en contra
de Llull dels pensadors més famosos del XVII, doncs, parteixen de la
selecció esmentada, que condiciona tant el rebuig de Descartes, com
l'entusiasme de Leibniz; consta que Isaac Newton tenia a la seva
biblioteca un exemplar de l'antologia lul.liana de Zetzner. La major
contribució del lul.lisme a la història de la ciència és la valoració
positiva que Leibniz va fer de l'Ars combinatoria com a mètode de
mecanitzar els fonaments del coneixement i de distingir infal.liblement
la veritat de la falsedat. Llull va representar el punt de referència
constant en el projecte de constuir una llengua universal fonamentada en
una ciència general lògico-deductiva i lligada a una enciclopèdia
generativa, en el qual hom va treballar als segles XVII i XVIII (Rossi,
1983: 199-281).
Quan apareixen els primers manuals
d'història de la ciència medieval a començaments del segle XX, el nom de
Llull ocupa un lloc entre els mestres del segle XIII (sant Albert, sant
Tomàs, Roger Bacon...), encara que no siguin nítids els contorns de la
seva contribució a la medicina, a l'astronomia i a altres disciplines
(Thorndike 1923, 2: 862-873). Cal esperar, en efecte, fins a la segona
meitat del segle perquè hom arribi a explicar operativament en quina
mesura la ciència lul.liana depèn de l'Art i com s'insereix en el
context intel.lectual dels seus dies. La present exposició es beneficia
dels estudis que ho han fet possible: de F. Yates, R. Pring-Mill, A.
Bonner (vegeu les OS), amb aportacions substancioses de M. Pereira, J.
Gayà, F. Domínguez, J.M. Ruiz Simon i dels historiadors barcelonins de
la tradició àrab, J.M. Millàs, J. Vernet i J. Samsó.
ABREVIATURES
ATCA = Arxiu de Textos Catalans Antics. Barcelona 1 (1982) - 18 (1999).
EL = SL.
ENC = "Els Nostres Clàssics". Barcelona: Editorial Barcino, 1924-1974; Fundació Jaume I, 1975-.
MOG = Beati Raymundi Lulli doctoris
illuminati et martyris Opera, 8 vols. Magúncia, s.n., 1721-1742.
Facsímil Frankfurt: Minerva Verlag, 1965.
OE = Obres Essencials de Ramon Llull, 2 vols. Barcelona: Editorial Selecta, 1957-1960.
ORL = Obres Originals de Ramon Llull, 21 vols. Palma de Mallorca: s.n., 1906-1950.
OS = Obres Selectes de Ramon Llull, 2 vols.
Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1989. Versió catalana de Selected
Works of Ramon Llull, 2 vols. Princeton: Princeton University Press,
1985.
NEOLR = Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, 5 vols. Palma de Mallorca: Patronat Ramon Llull, 1990-1998.
ROL = Raimundi Lulli Opera Latina, 23 vols.
Tunhout: Brepols, ?Corpus Christianorum. Continuatio Medievalis?,
1957-1998 (els primers cinc, Palma de Mallorca: Maioricensis Schola
Lullistica).
SL = Studia Lulliana, Palma de Mallorca:
Maioricensis Schola Lullistica; Editorial Moll, 31 (1991) - 38 (1998).
Continuació d'Estudios Lulianos, 1 (1957) - 37 (1990).
OBRES DE RAMON LLULL CITADES
Arbre de ciència, OS III.23, ORL 11-13,
1917-1926 (ed. Salvador GALMÉS); OE 1 (ed. Tomàs i Joaquim CARRERAS
ARTAU); ROL en premsa (ed. Pere VILLALBA).
Art abreujada d'atrobar veritat/Ars compendiosa inveniendi veritatem, OS II.A.1, MOG 1, 1721, 433-473 = Int. vii, 1-41.
Art breu, OS III.85, 25 edicions entre 1481
i 1669; ed. Miquel BATLLORI. Ramon Llull. Antologia filosòfica.
Barcelona: Edicions 62, 1984; OS 1, 525-602 (ed. Antoni BONNER); Versió
alemanya ed. Alexander FIDORA. Raimundus Lullus. Ars brevis
(Lateinisch-deutsch). Hamburg: Meiner, 1999.
Art demostrativa, OS II.B.1, MOG 3, 1722,
93-204 = Int. iii, 1-112; ORL 16, 1932 (ed. Salvador GALMÉS); OS 1,
273-519 (ed. Antoni BONNER).
Ars compendiosa medicinae, OS II.B.9, Opera
medica, Palma de Mallorca, s.n., 1752; ed. Josep M. SEVILLA MARCOS.
Ramon Llull. L'Art compendiosa de la medicina. Barcelona: Fundació Museu
d'Història de la Medicina de Catalunya, 1987.
Ars generalis ultima, OS III.80, ROL 14, 1986 (ed. Alois MADRE).
Ars inventiva, OS III,1, MOG 5, 1729, 1-211 = Int. i.
Ars navigandi, OS IV.L1, perduda.
Blaquerna = Llibre d'Evast e Blaquerna
Breviculum seu electorium parvuum Thomae Migerii (Le Myésier), ROL Supplementum Lullianum 1, 1990 (ed. Charles LOHR et a.).
Començaments de medicina / Liber
principiorum medicinae, OS II.A.9, MOG 1, Int. XII, 1-47 = 767-814; OS
2, 395-496 (ed. Antoni BONNER). Trad. francesa d'Armand LLINARÈS. París:
Klincksieck, 1992.
Compendium sive comentum artis demostrativae, OS II.B.14, MOG III, 1722, 293-452 = Int. vi.
De arte electionis, OS III.38, ed. M.
HONECKER. ?Lullus-Handschriften aus dem Besitz des Kardinal Nikolaus von
Cues?. A: Spanischer Forschungen der Görresgesellschaft. vol. 6 (1937),
p. 304-309.
De levitate et ponderositate elementorum, OS III.18, Opera medica. Palma de Mallorca, s.n., 1752.
De quadratura e triangulatura de cercle, OS
III,37, inèdit en cat. La part geomètrica llatina, ed. J.E. HOFFMANN,
Ramon Lull Kreisquadratur. Heidelberg, 1942. Trad. francesa René
PREVOST; Armand LLINARÈS. EL. vol. 30, núm. 2 (1990), p. 121-138 (part
geomètrica); Raymond Lulle. Principes et questions de Théologie. París:
Cerf, 1989 (part teològica).
Doctrina pueril, OS II.A.3.bis., ORL 1,
1906, 1-199; ed. Gret Schib. Barcelona: ENC, 1972. Trad. francesa Armand
LLINARÈS, París: Klincksieck 1969. Trad. occitana Carla MARINONI, Milà
1997.
Electorium magnum, compilat per Tomàs Le Myésier, Biblioteca Nacional de París, ms. lat. 15450.
Fèlix = Llibre de meravelles
Liber chaos, OS II.B.10a, MOG 3, 1722, 249-292 = Int. v.
Liber exponens figuram elementalem Artis demonstrativae, OS II.B.11, MOG 4, 1-10, 1729 = Int. i.
Liber de ascensu et descensu intellectus, OS III.70, ROL 9, 1981, 1-199 (ed. Alois MADRE).
Liber de geometria nova et compendiosa, OS III.39, ed. parcial Josep M. MILLÀS VALLICROSA. Barcelona: CSIC, 1953.
Liber de lumine, OS III,59, ROL 20, 1995, 3-62 (ed. Jordi GAYÀ).
Liber de regionibus sanitatis et infermitatis, OS III.60, ROL 20, 1995, 63-118 (ed. Jordi GAYÀ).
Liber novus physicorum et compendiosus, OS IV.22, ROL 6, 1978, 53-83 (ed. Helmut RIEDLINGER).
Llibre de contemplació en Déu, OS I.2, MOG
10-11, 1740-1742; ORL 1-7, 1906-1914 (ed. Miquel OBRADOR; Salvador
GALMÉS); OE 2, 1960, 83-1269 (ed. Antoni SANCHO; Miquel ARBONA).
Llibre d'Evast e Blaquerna, OS II.A.17,
València, Joan Jofre, 1521 (ed. Joan BONLLAVI); ORL 9, 1914 (ed.
Salvador GALMÉS); ed. Salvador GALMÉS, 4 vols. Barcelona: ENC,
1935-1954; OE 1, 111-307 (ed. Joan PONS I MARQUÈS).
Llibre de meravelles, OS II.B.16, Obras de
R.L. 3, 1903 (ed. Jeroni ROSSELLÓ); OE 1, 1957, 309-511 (ed. Miquel
BATLLORI); ed. Salvador GALMÉS, 3 vols. Barcelona: ENC, 1931-1934.
Lògica del Gatzel / Compendium logicae
Algazelis, OS I.a; I.b, ed. Charles LOHR, tesi Freiburg, 1967; Anuari de
l'Institut d'Estudis Catalans. vol. 5 (1913-1914), p. 311-354 (ed.
Jordi RUBIÓ. També a Ramon Llull i el Lul.lisme. Barcelona: Publicacions
de l'Abadia de Montserrat, p. 111-166); ORL 19, 1936 (ed. Salvador
GALMÉS).
Lògica nova / Logica nova, OS III.56; ROL 23, 1998 (ed. Walter EULER); NEORL 4, 1998 (ed. Anthony BONNER).
Lo sisè seny, lo qual apel.lam affatus, OS
III,12, ed. Josep PERARNAU. ATCA. 2 (1983), p. 23-121; ed. Armand
LLINARÈS; A.J. GONDRAS. Archives d'Histoire Doctrinale et Littéraire du
Moyen Âge. Any 1984 (1985), p. 269-297.
Opera Raymundi Lulli, Estrasburg: Llàtzer
Zetzner, 1651. Reprint ed. Anthony BONNER. Stuttgart; Bad Cannstatt:
Frommann; Holzboog, 1996.
Principia philosophiae, OS III,43, ROL, 19, 1993, 1-326 (ed. Fernando DOMÍNGUEZ).
Taula general, OS III.11, MOG 5, 1729, 221-300 = Int. ii; ORL 16, 1932, 295-522 (ed. Salvador GALMÉS).
Tractat d'astronomia, OS III.29; ROL 17,
1989, 63-218 (ed. Michela PEREIRA); ed. Jordi GAYÀ; Lola BADIA. A:
Textos y estudios sobre Astronomía Española en el siglo XIII, ed. Juan
VERNET. Barcelona: CSIC, 1981, p. 205-323.
Vita coetanea, ROL 8, 1980, 259-309 (ed. Hermogenes HARADA). OE 1, 31-54 (ed. Miquel BATLLORI).
BIBLIOGRAFIA CITADA
BADIA, Lola. Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull. Barcelona: Quaderns Crema, 1992.
BADIA, Lola. Textos catalans tardomedievals
i "ciència de natures". Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona, 1996.
BADIA, Lola. "The Arbor scientiae: a 'New'
Encyclopedia in the Thirteenth-Century Occitan-Catalan Cultural
Context". A: Arbor scientiae. Der Baum des Wissens von Ramon Llull.
Internationaler Kongress (Freiburg i.B., 1997). En premsa
BADIA, Lola. "La caiguda dels greus i la
digestió dels remugants: variacions lul.lianes sobre l'experiència del
coneixement". A: Estudis de Filologia Catalana. Dotze anys de l'Institut
de Llengua i Cultura Catalanes, secció Francesc Eiximenis, August
RAFANELL; Pep VALSALOBRE, ed. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, 1999, p. 153-173.
BADIA, Lola; PUJOL, Josep, ed. CONCHES.
Guillem de, Summa de Philosophia in vulgari. A: RONCA Italo, ed.,
Guillelmi de Conchis. Dragmaticon philosophiae. Tournoult: Brepols,
"Corpus Christianorum. Continuatio Medievalis 152", 1997, p. 275-497.
BATLLORI, Miquel. Ramon Llull i el
lul.lisme = Obra completa, vol. II, DURAN, Eulàlia; SOLERVICENS, Josep,
ed. València: Tres i Quatre, 1993.
BATLLORI, Miquel; HILLGARTH, J.N. Vida de
Ramon Llull. Les fonts escrites i la iconografia coetànies. Barcelona:
Associació de Bibliòfils de Barcelona, 1982.
BECQ, Annie, ed. L'encyclopédisme. Actes du Colloque de Caen (1987), París: Aux Amateurs des Livres-Klincksieck, 1991.
BETH, Evert W. Formal Methods; An
introduction to symbolic logic and to the study of effective operations
in arithmetic and logic, Dordrecht: D. Reidel, 1962.
BONNER, Anthony. "L'Astronomia lul.liana". EL. vol. 25, núm. 2 (1981-1983), p. 187-198.
BONNER, Anthony. "L'aprenentatge
intel.lectual de Ramon Llull". A: Studia in honorem prof. M. de Riquer,
vol. II. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, p. 11-20.
BONNER, Anthony. "L'apologètica de Ramon
Martí i Ramon Llull davant de l'islam i del judaisme". Estudi General.
vol. 9 = El debat intercultural als segles XIII i XIV. Girona:
Publicacions de la Universitat de Girona, 1989, p. 171-185.
BONNER, Anthony. "L'Art lul.liana com a autoritat alternativa". SL. vol. 33, núm.1 (1993), p. 15-32.
BONNER, Anthony. "Ramon Llull: relació, acció, combinatòria i lògica moderna". SL. vol. 34 (1994), p. 51-74.
BONNER, Anthony. "The Structure of the
Arbor Scientiae". A: Arbor scientiae. Der Baum des Wissens von Ramon
Llull. Internationaler Kongress (Freiburg i.B., 1997). En premsa.
BOVILL, E. W. The Golden Trade of the Moors. Oxford: Oxford University Press, 1968.
BOYER, Carl B. A History of Mathematics.
Londres: John Wiley & Sons, Inc., 1969. Versió espanyola Madrid:
Alianza Editorial, "Manuales", 1999.
BURNS, Robert I. "L'afrontament
cristiano-musulmà: el somni de la conversió en el segle XIII". A: Moros,
cristians i jueus en el regne croat de València. València: Tres i
Quatre, 1987, p. 125-164.
CARRERAS ARTAU, Tomás y Joaquín. Historia
de la Filosofía Española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV, 2
vols. Madrid: Asociación Española para el Progreso de las Ciencias,
1939-1941.
CIFUENTES, Lluís. "Translatar sciència en
romans catalanesch. La difusió de la medicina en català a la baixa Edat
Mitjana i el Renaixement". Llengua & Literatura. vol. 8 (1997), p.
7-42.
CIFUENTES, Lluís. "Vernacularization as an
Intellectual and Social Bridge. The Catalan Translations of Teodorico's
Chirurgia and of Arnau de Vilanova's Regimen sanitatis". Early Science
and Medicine. A Journal for the Study of Science, Technology and
Medicine in the Pre-modern Period. vol. 4, núm 2, Leiden: Brill (1999),
p. 127-148.
CLAGETT, Marshall. Archimedes in the Middle Ages, 2 vols. Madison: University of Wisconsin Press, 1964.
COLOM MATEU, Miquel. Onomàstica lul.liana, Palma de Mallorca: s. n., 1977.
COLOMER, Eusebi. Nikolaus von Kues und Raimund Lull: Aus Handschriften der Kueser Biblioteck. Berlin: s.n., 1961.
COLOMER, Eusebi. El pensament als Països
Catalans durant l'Edat Mitjana i el Renaixement. Barcelona: Institut
d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997.
COLL, José M. "Escuelas de lenguas
orientales en los siglos XIII y XIV". Analecta Sacra Tarraconensia. vol.
17 (1944), p. 115-138; vol. 18 (1945), p. 59-89 i vol. 19 (1946), p.
217-240.
CORTABARRÍA, Angel. "Connaissance de
l'Islam chez Raymond Lulle et Raymond Martin O.P. Parallèle". Raymond
Lulle et le Pays d'Oc = Cahiers de Fanjeaux. vol. 22 (1987), p. 33-56.
DAGENAIS, John. "Origin and Evolution of
Ramon Llull's Theory of Affatus". A: Actes del Tercer Col.loqui
d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Toronto, 1982), BOHENE, Patricia et
a. ed. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1983, p.
107-121.
DAHAN, Gilbert, ed. CONTARDO, Inghetto. Disputatio contra iudeos. París: Les Belles Lettres, 1993.
DEO, Narsingh. Graph Theory, with Applications to Engineering and Computer Science, Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1974.
DE PUIG, Jaume. "Documents inèdits referents al Nicolau Eimeric i el lul.lisme". ATCA. vol. 2 (1983), p. 319-346.
DE PUIG, Jaume. La filosofia de Ramon Sibiuda. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997.
DOMÍNGUEZ, Fernando. "Idea y estructura de la Vita Raymundi Lulii". EL. vol. 27, núm 1 (1987), p. 1-20.
DOMÍNGUEZ, Fernando. "Els apòcrifs
lul.lians sobre la Immaculada. La seva importància en la història del
lul.lisme". Randa. vol. 27 (1990), p. 11-43.
GANDILLAC, Maurice de et a. La pensée encyclopédique au Moyen Age. Neuchâtel: La Baconnière, 1966.
GARCÍAS PALOU, Sebastián. Ramon Llull y el Islam. Palma de Mallorca: s.n., 1981.
GARCÍAS PALOU, Sebastián. La formación científica de Ramon Llull. Inca: Consell Insular de Mallorca, 1989.
GAYÀ, Jordi. "El ambiente científico de Montpellier en los siglos XIII y XIV". EL. vol. 17, núm. 1-2 (1977), p. 59-68.
GAYÀ, Jordi, Teoría luliana de los correlativos. Palma de Mallorca, s.n., 1979.
GAYÀ, Jordi. "Sobre algunes estructures literàries del Llibre de Meravelles". Randa. vol. 10 (1980), p. 63-70.
GAYÀ, Jordi. "Ars Patris Filius. Buenaventura y Ramon Llull". EL. vol. 27, núm. 1 (1987), p. 21-36.
GAYÀ, Jordi. "Ascensio, virtus: dos conceptos del contexto original del sistema luliano". SL. vol. 34 (1994), p. 3-49.
GAYÀ, Jordi. "El arranque filosófico del
Ars luliana". A: Constantes y fragmentos del pensamiento luliano. Actas
del simposio sobre Ramon Llull en Trujillo (1994), DOMÍNGUEZ, Fernando;
SALAS, Jaime de, ed. Tübingen: Max Niemeyer, 1996, p. 1-8.
GAYÀ, Jordi. "La construcción de la
demostración teológica en el Libre de contemplació de Ramon Llull". A:
Von der Suche nach Gott, SCHMIDT, Margot; DOMÍNGUEZ, Fernando, ed.
Stuttgart; Bad Cannstatt: Frommann; Holzboog, 1998, p. 147-171.
GILSON, Etienne. La Filosofía en la Edad Media. Madrid: Gredos, 1972.
GIMENO BLAY, Francisco. "Escribir, leer y
reinar. La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso".
Scrittura e Civiltà. vol. 22 (1998), p. 119-233.
GRANT, Edward, ed. A Source Book in Medieval Science. Cambridge, Mass.: Harward University Press, 1974.
HAUF, Albert G. D'Eiximenis a sor Isabel de
Villena. València; Barcelona: Institut de Filologia Valenciana;
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.
HEATH, sir Thomas. Mathematics in Aristotle. Oxford: Clarendon Press, 1949.
HILLGARTH, J.N. "Ramon Lull's Early Life: New Documents". Medieval Studies. vol. 52 (1991), p. 337-347.
HILLGARTH, J.N. Readers and Books in Majorca (1229-1520), 2 vols. París: Éditions du CNRS, 1992.
HILLGARTH, J.N. "The Disputation of Majorca
(1286): two new editions". Evfrosyne. Revista de Filologia Clássica =
In honorem Prof. Manuel C. Díaz y Díaz. vol. 22 (1994), Lisboa, p.
403-413.
HILLGARTH, J.N. Ramon Lull and Lullism in
Fourtheenth Century France. Londres; Oxford: Warburg Institute;
Clarendon Press, 1971. Versió catalana Ramon Llull i el naixement del
lul?lisme, SOLER, Albert et a. ed. Barcelona: Publicacions de l'Abadia
de Montserrat, 1998.
IMBACH, Ruedi. "Lulle, face aux Averroïstes
parisiens". Raymond Lulle et le Pays d'Oc = Cahiers de Fanjeaux. vol.
22 (1987), p. 261-284.
IMBACH, Ruedi. Laien in der Philosophie des Mittelalters. Amsterdam: Verlag B.R. Grüner, 1989.
IMBACH, Ruedi. Dante, la philosophie et les laïcs. Fribourg; París: Éditions Universitaries de Fribourg; Éditions du Cerf, 1996.
JACQUART, Danielle; MICHEAU, Françoise. La médecine arabe et l'occident médiéval. París: Maisonneuve & Larose, 1990.
JACQUART, Danielle. "Médicine et astrologie
à Paris dans la première moitié du XIVe siècle". A: Filosofia, scienza e
astrologia nel Trecento europeo, FEDERICI VESCOVINI, Graziella;
BAROCELLI, Francesco, ed. Padova: Il Poligrafo, 1992, p. 121-134.
JACQUART, Danielle. La médicine médiévale dans le cadre parisien. París: Fayard, 1998.
JOHNSTON, Mark D. "Sacrum Studium. The
Lullist School of the Fifteenth-Century Barcelona". A: Estudios en los
Siglos de Oro y Literatura Moderna. Varia Hispánica. Homenaje a Alberto
Porqueras-Mayo. Kassel: Edition Reichenberg, 1989, p. 385-400.
JOHNSTON, Mark D. "Affatus: Natural Science
as Moral Theology". EL. vol. 30, núm. 1 (1990), p. 3-30; vol. 30, núm.
2, (1990), p. 130-159.
KRISTELLER, Paul Oskar. Studies in Renaissance Thought and Letters. Roma: Edizioni di Storia e Letteratura, 1969.
KÜNZEL, Werner; CORNELIUS, Heiko. Die Ars
Generalis Ultima des Raymundus Lullus. Studien zu einem geheimen
Ursprung der Computertheorie. Berlin: s.n., 1986.
LANGLOIS, Victor. La connaissance de la
nature et du monde d'après des écrits français à l'usage des laïcs = La
vie en France au Moyen Age, vol. III. Paris, s.n., 1926-1928. Reprint
Ginebra: Slatkine,1970.
LLINARÈS, Armand. "Raymond Lulle à
Montpellier. La refonte du 'Grand Art'". Raymond Lulle et le Pays d'Oc =
Cahiers de Fanjeaux. vol. 22 (1987), p. 17-32.
LOHR, Charles. "Ramon Llull: 'christianus arabicus'". Randa. vol. 19 (1986), p. 7-34.
LOHR, Charles. "Metaphysics". A: The
Cambridge History of Renaissance Philosophy, SCHMITT, Charles B. et a.
ed. Cambridge: Cambridge University Press, 1988, p. 537-638.
LOHR, Charles, "Ramon Lull's Theory of the
Quantification of Qualities".Constantes y fragmentos del pensamiento
luliano. Actas del simposio sobre Ramon Llull en Trujillo (1994),
DOMÍNGUEZ, Fernando; SALAS, Jaime de, ed., Tübingen: Max Niemeyer, 1996,
p. 9-17.
LONGPRÉ, Ephrem, "Lulle, Raymond (Le
Bienheureux)". A: Dictionnaire de théologie catholique, vol. IX,1 París,
1926, cols. 1072-1141.
MARTÍ DE BARCELONA, P. "La cultura catalana
durant el regnat de Jaume II". Estudios franciscanos. vol. 91 (1990),
p. 213-295; vol. 92 (1991), p. 127-245 i 383-492.
MADURELL MARIMON, José M. "La escuela luliana de Barcelona". Analecta Sacra Tarraconensia. vol. 23 (1950), p. 31-66.
McLEAN, Iain; LONDON, John. "Ramon Llull and the Theory of Voting". SL. vol. 32, núm. 1 (1992), p. 21-37.
McVAUGH, Michael. "The humidum radicale in the 13th Century Medicine". Traditio. vol. 30 (1974), p. 148-174.
McVAUGH, Michael. "The Development of
Medieval Pharmaceutical Theory". A: Arnaldi de Villanova Opera Medica
Omnia II, Aphorismi de gradibus. Granada; Barcelona: Universidad de
Granada; Universitat de Barcelona, 1975, p. 3-136.
METTMANN, Walter. "La Littérature
Didactique en Prose. Documentationen", Grundriss der romanischen
Litteraturen des Mittelalters, vol. IX, núm, 2,7 = La Littérature dans
la Péninsule Ibérique aux XIVe et XVe siècles. Heidelberg: Carl Winter,
1983, p. 77-101.
MILLÀS VALLICROSA, Josep M. "El Tractatus novus de Astronomia de Ramon Llull". EL. vol. 6 (1962), p. 257-273.
MURDOCH, John E. Album of Science. Antiquity and the Middle Ages. Nova York: Charles Scribner's Sons, 1984.
NERODE, Anil; SHORE, Richard A. Logic for
Applications. Nova York; Berlín: Springer Verlag, "Texts and Monographs
in Computer Science", 1993.
PERARNAU i ESPELT, Josep. "Consideracions
diacròniques entorn dels manuscrits lul.lians medievals de la Bayerische
Staatsbiblioteck de Munic". ATCA. vol. 2 (1983), p. 123-169.
PERARNAU i ESPELT, Josep. De Ramon Llull a Nicolau Eimeric. ATCA. vol. 16 (1997), p. 7-129.
PEREIRA, Michela. "Sulle opere scientifiche di Raimondo Lullo". Physis. vol. 15 (1965), p. 40-49.
PEREIRA, Michela. "Ricerche intorno al Tractatus novus de Astronomia di Raimondo Lullo". Medioevo. vol. 2 (1976), p. 169-226.
PEREIRA, Michela. "Le nuove scienze di
Raimondo Lullo". A: Actas del V Congreso de filosofía medieval, vol. 2.
Madrid, 1979 (a), p. 1083-1089.
PEREIRA, Michela. "Le opere mediche di
Lullo in rapporto con la sua filosofia naturale e con la medicina del
XIII secolo". EL. vol. 23, (1979) (b), p. 1-35.
PICONE, Michelangelo, ed. L'enciclopedismo medievale. Ravenna: Longo Editore, 1994.
PISTOLESI, Elena. "'Paraula és imatge de
semblança de pensa'. Origine, natura e sviluppo dell'affatus lulliano".
SL. vol. 36, (1996), p. 3-45.
PLATZECK, Erhard-W. Raimund Lull, sein
Leben, seine Werke, die Grundlage seines Denkens (Prinzipienlehre), 2
vols. Roma; Düsseldorf: Editiones Franciscanae; Patmos Verlag,
1962-1964.
PLATZECK, Erhard-W. Das Leben des seligen Raimund Lull, Düsseldorf: Patmos Verlag, 1964.
PRING-MILL, Robert. Estudis sobre Ramon
Llull (1956-1978), SOLER, Albert, ed. Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, 1991.
PRING-MILL, Robert. "The role of Numbers in
the Structure of the Arbor scientiae". Arbor scientiae. Der Baum des
Wissens von Ramon Llull. Internationaler Kongress (Freiburg i. B.,
1997). En premsa.
RENEDO, Xavier. "Llegir i escriure a la
tardor de l'Edat Mitjana". A: Actes del Novè Col.loqui Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 1991), vol. II. Barcelona:
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993, p. 209-222.
RIBEIRO DO NASCIMENTO, Carlos A. "Le statut
épistémologique des 'sciences intermediaires' selon saint Thomas
d'Aquin". Cahiers d'études médiévales. vol. 2 (1974), p. 33-95.
RICKETTS, Peter, ed., Matfre ERMENGAUD. Le Breviari d'Amor, 3 vols. Leiden; Londres: Brill; AIEO, 1976-1998.
RIQUER, Martí de. Història de la Literatura Catalana, 4 vols. Barcelona: Editorial Planeta, 1984.
ROSSI, Paolo. Clavis universalis. Arti della memoria e logica combinatoria da Lullo a Leibniz. Bolònia: Il Mulino, 1983.
RUBIO ALBARRACÍN, Josep Enric. "La figura S
de l'Art lul.liana i el Llibre de contemplació en Déu". Llengua &
Literatura. vol. 7 (1996), p. 61-89.
RUBIO ALBARRACÍN, Josep Enric. Les bases
del pensament de Ramon Llull, València; Barcelona: Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana; Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, 1997.
RUBIÓ i BALAGUER, Jordi. Ramon Llull i el
lul.lisme = Obres Completes, vol. II. Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, 1985.
RUBIÓ i LLUCH, Antoni. Documents per a
l'estudi de la cultura catalana mig-eval, 2 vols. Barcelona: Institut
d'Estudis Catalans, 1908-1921.
RUIZ SIMON, Josep Maria. "De la naturalesa
com a mescla a l'art de mesclar (sobre la fonamentació cosmològica de
les arts lul"lianes)". Randa. vol. 19 (1986), p. 69-99.
RUIZ SIMON, Josep Maria. "Quod est haec ars
inventiva" L'Art de Llull i la dialèctica escolàtica". SL. vol. 33,
núm. 2 (1993), p. 77-98.
RUIZ SIMON, Josep Maria. "Ramon Llull y las
contradicciones aparentes". A: Constantes y fragmentos del pensamiento
luliano. Actas del simposio sobre Ramon Llull en Trujillo (1994),
DOMÍNGUEZ, Fernando; SALAS, Jaime de, ed. Tübingen: Max Niemeyer, 1996,
p. 19-38.
RUIZ SIMON, Josep Maria. L'Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
SALES, Ton. "La informàtica moderna, hereva intel.lectual directa del pensament de Llull". SL. vol. 38 (1998), p. 51-61.
SAMSÓ, Julio. "Notas sobre la astronomía y la astrología de Lull". EL. vol. 25, núm. 2 (1981-1983), p. 199-220.
SAMSÓ, Julio. "El conocimiento de la
naturaleza y del hombre: las ciencias exactas y físico-naturales". A:
Historia de España, dir. MENÉNDEZ PIDAL, Ramon. vol. XVI = La época del
gótico en la cultura española (1220-1480). Madrid: Espasa-Calpe, 1994,
p. 552-593.
SANTAMARÍA, Álvaro. Ramon Llull y la Corona
de Mallorca: sobre la estructura y elaboración de la "Vita Raimundi
Lulli". Mallorca, s.n., 1989.
SEYMOUR, M.C. et al. Bartholomaeus Anglicus ans his Encyclopedia. Londres: Variorum Reprints, 1992.
SOLER, Albert. "Espiritualitat i cultura:
Els laics i l'accés al saber a final del segle XIII a la corona
d'Aragó". SL. vol. 38 (1998), p. 2-26.
SUREDA BLANES, Josep. Ramon Llull i l'origen de la cartografia mallorquina. Barcelona: Rafael Dalmau, 1969.
TANNERY, Paul. Mémoires Scientifiques, V:
Sciences exactes au Moyen Age. Tolosa; París, 1921. Facsímil GABAY
Jacques ed. París: Gauthier-Villars, 1996.
THOMASSET, Claude. Une vision du monde à la fin du XIIIe siècle. Commentaire du dialogue Placides et Timéo. Ginebra: Droz, 1982.
THOMASSET, Claude. "Les Traités
Scientifiques". "La Médicine". A: Grundriss der romanischen Litteraturen
des Mittelalters, vol. VIII, núm. 1 = La Litterature Française aux XIVe
et XVe siècles. Heidelberg: Carl Winter, 1988, p. 306-320.
THORNDIKE, Lynn. A History of Magic and Experimental Science, 8 vols. Nova York: Columbia University Press, 1923.
URVOY, Dominique. Penser l'Islam. Les présupposés islamiques de l'"Art" de Lull. París: Vrin, 1980.
VERNET, Juan. "El mundo cultural de la
Corona de Aragón con Jaime I". "Los conocimientos astronómicos de Ramon
Llull". "La navegación en la alta Edad Media". A: Estudios sobre
historia de la ciencia medieval. Bellaterra: Universitat Autònoma de
Barcelona, 1979, p. 71-94, 309-323 i 383-448.
VERNET, Juan. "La matemática árabe". A: De
cAbd al-Rahman I a Isabel II. Recopilación de estudios dispersos sobre
Historia de la Ciencia y de la Cultura Española ofrecida al autor por
sus discípulos con ocasión de su LXV aniversario, Barcelona: Universidad
de Barcelona; Promociones y Publicaciones Universitarias, 1989, p.
129-135.
VICTOR, Joseph M. "The Revival of Lullism at Paris, 1499-1516". Renaissance Quaterly. vol. 28 (1975), p. 504-534.
YATES, Frances A. Lull & Bruno.
Collected Essays, vol. 1. Londres: Routledge & Kegan Paul, 1982, p.
3-125. Versió catalana Assaigs sobre Ramon Llull. Barcelona: Empúries,
1985.
Entendre que l'Art és una creació
epistemològica tècnicament relacional, basada en les parelles i les
ternes, situa al lloc que li correspon el paper que hi exerceix la
combinat
Aquest text, lliurat a darreries de l'any
1999, està en premsa al volum col·lectiu La Ciència a la Història dels
Països Catalans, dirigit per Ramon Parés des de l'Institut d'Estudis
Catalans.
|